Dubtes de català

Escriu «és» quan és una forma del verb ser o ésser: «La resposta és correcta». El pronom feble «es» no porta aquest accent: «Es prepara per sortir». La funció dins la frase és la clau.

«Més» porta accent quan expressa una quantitat o un grau superior. «Mes», com a període del calendari, s’escriu sense accent: «Necessito més temps aquest mes».

L’accent diacrític distingeix quinze parelles de mots monosíl·labs. Per triar entre «té» i «te», o entre «són» i «son», identifica què fa la paraula dins la frase.

Escriu «què» en preguntes com «Què busques?» i en relatius tònics com «l’eina amb què treballo». La conjunció i el relatiu àton «que» no duen accent.

«Són» porta accent quan és una forma del verb ser: «Les claus són aquí». «Son» no en porta quan expressa ganes de dormir o és un possessiu.

«Té» duu accent quan és una forma del verb tenir: «La Júlia té temps». «Te» s’escriu sense accent quan és un pronom o el nom de la infusió.

«Sé» porta accent quan és la primera persona del present del verb saber: «Ja ho sé». El pronom feble «se» no en porta: «Se sap la lliçó».

Completa les frases, comprova les respostes i llegeix-ne el motiu. Els exercicis barregen formes amb accent i sense: posar accent a tot també és un error.

«Sí» afirma: «Ha dit que sí». «Si» no porta accent quan introdueix una condició o una pregunta indirecta: «Si vens, avisa»; «No sé si vindràs».

«Bé» porta accent quan és el contrari de malament o designa un benefici. «Be», sense accent, pot ser el nom de la lletra b o un anyell.

«Món» porta accent quan designa la Terra, la totalitat de les coses o un àmbit. «Mon» no en porta quan és el possessiu equivalent a el meu: «mon pare».

«Pèl» designa vellositat i porta accent: «un pèl de gat». «Pel» és la contracció de per i el: «Camina pel parc».

«Mà» porta accent quan és el nom de la part del cos. «Ma» s’escriu sense accent quan equival a la meva: «ma mare».

«Ús» s’accentua quan designa l’acció de fer servir una cosa. «Us» no porta accent quan és un pronom: «Us enviaré els apunts».

«Déu» designa una divinitat i porta accent tancat. «Deu», sense accent, pot ser el nombre 10, una font natural o una forma del verb deure. El significat decideix la grafia.

«Sòl», amb accent obert, és el terreny o la superfície de terra. «Sol», sense accent, pot designar l’astre, indicar manca de companyia o ser una forma de soler, entre altres usos.

«Vós», amb accent, és un pronom fort utilitzat com a tractament. «Vos», sense accent, és un pronom feble: «Prepareu-vos». Als exercicis amb guionet, escriu només vos, perquè el signe ja hi apareix.

Les paraules agudes tenen la síl·laba tònica al final. Duen accent quan acaben en vocal, vocal seguida de s, -en o -in; un diftong decreixent final no compta com a vocal final.

Les paraules planes tenen la síl·laba tònica a la penúltima síl·laba. S’accentuen quan no acaben en vocal, vocal més s, -en o -in; les acabades en diftong decreixent també s’accentuen.

Les paraules esdrúixoles tenen la síl·laba tònica a l’antepenúltima síl·laba i sempre duen accent gràfic: música, família, història, pel·lícula.

La dièresi sobre i o u indica un hiat, com a raïm, o que sona la u de güe, güi, qüe i qüi, com a següent. En un mateix hiat, si les regles demanen accent, s’escriu accent en lloc de dièresi: país.

Un diftong reuneix dues vocals en una síl·laba; un hiat les distribueix en dues. Aire conté el diftong ai; teatre conté el hiat ea. No totes les i o u al costat d’una vocal formen diftong.

Per dividir gràficament un mot, identifica les vocals i aplica les convencions dels grups: ter-ra i tas-sa separen rr i ss; ca-nya i pa-quet mantenen ny i qu. No confonguis aquesta divisió amb una transcripció de sons.

Els sufixos -isme i -ista no porten dièresi per marcar el contacte amb una vocal anterior: egoisme, egoista, europeisme. Proïsme i lluïsme sí que en porten, perquè aquestes terminacions no hi funcionen com a sufixos.

L’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs en vocal + ir no duen la dièresi de separació: agrair, agraint, agrairé, agrairia. Altres formes i derivats sí que poden necessitar-la: agraïm, agraït, agraïment.

Els compostos aglutinats s’accentuen com un sol mot: portaveu, paraigua, rodamon. No conserven automàticament els diacrítics dels components. Amb guionet, cal revisar cada component i les grafies fixades: mà-llarg, cotó-en-pèl.

El i la es converteixen en l’ davant d’un so vocàlic inicial, amb excepcions. L’article femení la no s’apostrofa davant de i o u àtones, encara que hi hagi una h muda: la història, la universitat.

A, de i per es contrauen amb el i els: al, del, pel, als, dels i pels. Si el singular s’ha d’apostrofar davant del mot següent, es manté la preposició separada: a l’hort, de l’arbre, per l’entrada.

Per triar b o v, combina les regles de posició amb la família del mot: habitualment b darrere de m i davant de l o r, v darrere de n, i v a l’imperfet de la primera conjugació: cantava.

Entre vocals, s representa habitualment una essa sonora, com a casa, i ss una essa sorda, com a tassa. A l’inici i al final de mot no s’escriu ss; alguns prefixos i compostos mantenen una sola s encara que el so sigui sord.

Per representar el so de casa, escrivim c davant de a, o i u, i qu davant de e i i: casa, cosa, curt, queda, quilo. La u de que i qui és muda; quan sona davant de e o i, s’escriu qüe o qüi.

Entre vocals, r representa normalment el so simple de cara i rr el so vibrant de carro. El so vibrant inicial s’escriu amb una sola r: roda. Els prefixos i compostos tenen pautes específiques, com autoretrat i erradicar.

Per representar el so de gel i joc, escrivim habitualment g davant de e i i, i j davant de a, o i u. Hi ha excepcions amb j davant de e, com objecte, injecció, jersei i jerarquia.

La ela geminada s’escriu amb dues eles i un punt volat al mig: l·l, com a novel·la o col·legi. No equival a ll ni a un punt baix, i la seva presència sovint s’ha de comprovar al diccionari.

Habitualment escrivim m davant de b i p, i n davant de v: cambra, company, canvi. Davant de f i m hi ha pautes i excepcions que cal comprovar: amfiteatre però infermer, immòbil però enmig.

En català la h és generalment muda, però forma part de la grafia de mots com home, hivern i vehicle. Totes les formes del verb haver porten h; cal distingir ha de la preposició a i hem del pronom em.

La essa sonora s’escriu generalment s entre vocals i z a començament de mot o després de consonant. Hi ha excepcions lèxiques: ozó i trapezi duen z; enfonsar conserva s.

Per al so de caixa, escrivim habitualment ix després de a, e, o o u vocàliques, i x a inici de mot, després de consonant, després de i o darrere una u semivocàlica: rauxa.

A final de mot, escrivim tx si la família conserva tx, i ig si alterna amb g/j o tg/tj; després de i aquesta darrera grafia queda reduïda a g: mig, desig.

El so de gat s’escriu g davant a, o i u, i gu davant e i i: gat, gota, gust, guerra, guitarra. En gue i gui, la u del dígraf no es pronuncia.

Els grups tg i tj apareixen entre vocals: tg davant e o i, i tj davant a, o o u. La t es manté quan canvia la vocal: platja, platges; viatjar, viatgem.

A final de mot, després de vocal tònica escrivim generalment p, encara que la família tingui b: llop/lloba. Després de consonant o vocal àtona, ajuda la família: corb/corba. Tub i club són excepcions amb b.

Després de vocal tònica, el final s’escriu generalment t: salut, buit, menut. Després de consonant o vocal àtona, la família orienta: sord/sorda, profund/profunda. Fred i sud són excepcions amb d.

Després de vocal tònica, escrivim generalment c: amic, abric, plec. Després de consonant o vocal àtona, la família orienta: fang/fangueig, càstig/castigar. Hi ha excepcions com mag i préssec.

Els numerals compostos duen guionet entre desenes i unitats i entre unitats i centenes: trenta-dos, tres-cents. Del vint-i-u al vint-i-nou hi ha dos guionets. No unim amb guionet cent dos ni dos mil.

Els pronoms darrere del verb s’hi uneixen amb guionet quan no s’apostrofen: portar-la, fes-ho. Quan hi ha elisió, fem servir apòstrof: mira’l. Les combinacions poden tenir tots dos signes: dona-me’l.

Els pronoms em, et, es, el i en poden perdre una vocal i apostrofar-se. Cal mirar si van davant o darrere del verb; li, hi i ho no s’apostrofen, i la conserva la vocal davant de i o u àtones.

Els compostos s’escriuen generalment junts, però porten guionet en grups fixats com gira-sol, nord-americà, tic-tac o ciència-ficció. Les locucions, com medi ambient, poden conservar espais: cal identificar el tipus de formació.

En els parlars que neutralitzen a i e àtones, el so no permet decidir la lletra. Comprova la família del mot, la terminació i les excepcions: terreny ve de terra; finestra fa finestres; mare conserva e.

En els parlars que pronuncien u la o àtona, busca una forma tònica de la mateixa família: plorava ve de ploro i ullera d’ull. Vigila alternances com collim/cullo i excepcions com puguem.

El prefix negatiu in- presenta variants: im- davant p, b i m; il- davant l; ir- davant r. Les unions donen impossible, immadur, il·legal i irregular. Davant altres inicis trobem formes com incapaç i inútil.

Davant d’una sigla compta com es pronuncia: l’FMI comença pel so vocàlic d’efa. L’article femení no s’apostrofa davant i o u àtones: la ITV, la UGT. La preposició de sí que pot fer-ho: d’UGT.

La preposició de pren la forma d’ davant d’un mot que comença amb vocal o hac muda. No s’aplica a de la restricció de l’article femení davant de i o u àtones.

Anti- s’uneix normalment a una base simple: antiinflamatori, antisocial. Conserva les vocals de contacte i no duplica automàticament la s o la r inicials de la base.

Ex- s’aglutina davant una base simple: exalumne, expresident. Quan afecta una expressió com alt càrrec se separa amb espai: ex alt càrrec, d’acord amb la reforma de 2021.

Co- indica participació conjunta i normalment s’aglutina: coautor, coedició, cooperació. El contacte de vocals es conserva sense afegir dièresi, i corresponsable s’escriu amb rr.

Re- s’aglutina i pot indicar repetició: rellegir, reescriure, reobrir. Conserva el contacte vocàlic; davant s inicial, molts derivats amb aquest prefix escriuen ss: ressembrar, ressorgir.

Davant xifres, s’apostrofa segons com es llegeix el nombre: l’1, l’11, d’11 anys. La una quan indica una hora és una excepció: la 1 del migdia, de la 1 a les 2.

Davant manlleus començats per s seguida de consonant, s’apostrofa l’article masculí el: l’striptease, l’statu quo. L’article femení la i la preposició de es mantenen sencers: la Scala, de Sri Lanka.

Les reduplicacions lèxiques solen portar guionet: xano-xano, poti-poti, tic-tac, xup-xup. No tota repetició discursiva en porta: a «camina a poc a poc» o «és molt molt llarg» no formem automàticament un mot nou.

En molts derivats amb prefix es manté una sola r inicial de la base: antiràbic, infraroig, autoretrat. Escriuen rr els formats amb a- privatiu o verbalitzador, cor- i ir-: arrítmia, corresponsable, irracional.

Molts prefixos mantenen una sola s de la base: antisocial, asimètric, sobresou. Hi ha ss amb a- no negatiu, des- i dis- negatius i re-: assaborir, dessalar, dissort, ressembrar.

En substitueix, entre altres complements, un nom indeterminat o quantificat i una procedència introduïda per de. Hi representa una situació o destinació i determinats complements amb altres preposicions. Decideix-ho per la funció i pel verb, no només per una lletra.

Quan representen un complement indirecte de tercera persona, li és singular i els és plural, tant per al masculí com per al femení. Darrere del verb, li conserva la forma; els esdevé -los o ’ls segons el final verbal.

El, la, els i les representen complements directes determinats i concorden amb l’antecedent en gènere i nombre. El i la poden esdevenir l’; darrere del verb, el i els alternen amb -lo, ’l, -los i ’ls.

Em correspon a la primera persona singular, et a la segona i es a usos reflexius o pronominals de tercera persona. La forma escrita depèn del contacte amb el verb: em mira, m’avisa, mirar-me, mira’m.

L’imperfet d’indicatiu presenta una situació passada en desenvolupament, descriptiva o habitual, sense delimitar-ne el final. Els models habituals són cantava, perdia i dormia; cal revisar formes com feia, deia, era i crèiem.

Els participis irregulars no es dedueixen afegint sempre -at, -ut o -it a l’infinitiu: fer fa fet, escriure fa escrit i obrir fa obert. Amb haver formen temps compostos; en una passiva amb ser concorden amb el subjecte.

El gerundi és una forma no personal: cantant, perdent, dormint, bevent o rient. Pot expressar una acció simultània o anterior a la principal; cal evitar el gerundi que només presenta un fet posterior independent.

El present de subjuntiu apareix, entre altres contextos, en peticions, necessitats, desitjos i valoracions: demano que vinguis, cal que treballem. La forma depèn del verb i de la persona; no és una marca general d’incertesa aplicable a qualsevol frase.

L’imperatiu expressa ordres, peticions o instruccions afirmatives: entra, obriu, fes. Els pronoms febles s’hi posposen: mira’l. Les ordres negatives es construeixen amb subjuntiu i porten els pronoms davant: no el miris.

El plural català es forma sovint afegint -s, però també hi ha canvis com casa/cases, mà/mans o braç/braços. Alguns mots no canvien, com llapis, i d’altres admeten variants, com texts/textos.

Molts adjectius formen el femení amb -a, però poden canviar consonants o recuperar una ena: verd/verda, blau/blava, rodó/rodona. Els d’una terminació mantenen la forma: un gest amable, una veu amable.

Qualsevol és singular i qualssevol és plural; totes dues formes serveixen per al masculí i el femení. El plural duu la marca dins del mot: dos llibres qualssevol, dues persones qualssevol.

Cadascú és un pronom invariable que es refereix a persones. Cadascun i cadascuna distribueixen els membres d’un conjunt i poden referir-se a persones o coses: cadascuna de les pàgines. Els usos poden coincidir quan el nom queda sobreentès.

Mig concorda quan quantifica un nom: mig got, mitja ampolla. Quan modifica un adjectiu o un verb és adverbi i es manté: una ampolla mig plena, les portes mig obertes. Davant de molts topònims també és invariable.

Aquest i aquell situen un referent segons el punt de vista del parlant i concorden amb el nom: aquesta carpeta, aquelles carpetes. Aquí practiquem les sèries aquest/aquesta/aquests/aquestes i aquell/aquella/aquells/aquelles; altres sèries catalanes també són vàlides.

El futur simple situa un fet després del moment de parla: cantaré, perdrem, vindran. Les terminacions són -é, -às, -à, -em, -eu i -an; alguns verbs canvien el radical, com fer → faré i tenir → tindré.

El condicional simple presenta una situació hipotètica o posterior a un punt passat: vindria, faríem. Comparteix habitualment el radical del futur i hi afegeix -ia, -ies, -ia, -íem, -íeu i -ien.

El passat perifràstic es forma amb vaig, vas, va, vam, vau o van i un infinitiu: vam arribar. També hi ha auxiliars normatius com vares, vàrem, vàreu i varen; aquí es demana explícitament la sèrie curta.

El perfet d’indicatiu combina el present d’haver amb un participi: he arribat, has vist, hem llegit. Presenta un fet anterior vinculat al present; la distribució respecte al passat perifràstic varia segons el parlar i el context.

El plusquamperfet d’indicatiu expressa un fet anterior a un altre moment passat. Es construeix amb havia, havies, havia, havíem, havíeu o havien i un participi: Quan vam arribar, ja havien tancat.

El present d’indicatiu expressa fets actuals, hàbits o afirmacions generals: treballa, vivim, som. La forma depèn del verb i de la persona; en aquesta pràctica se selecciona el model central quan existeixen variants territorials.

Els verbs incoatius com servir presenten un increment en determinades formes del present: serveixo, serveixes, serveix i serveixen, però servim i serviu. Aquí es practica el model central amb -eix-; altres parlars tenen variants normatives.

El verb concorda en persona i nombre amb el subjecte: la capsa pesa, les capses pesen, nosaltres pesem. Un complement proper al verb no canvia aquesta relació. Aquí es practiquen subjectes simples i coordinats inequívocs.

Haver-hi presenta existència o presència: hi ha un banc, hi ha tres bancs. La concordança plural és pròpia de diversos parlars; aquesta pràctica selecciona explícitament el model formal sense concordança: hi ha, hi havia, hi haurà.

Caldre expressa necessitat: cal una clau, calen dues claus, cal revisar el pany. Amb un subjecte nominal, aquí es practica la concordança gramatical; amb infinitiu o una oració introduïda per que, el verb va en singular.

Ho pot substituir un atribut adjectival o indefinit: «És amable» → «Ho és». El pronom no canvia segons el gènere ni el nombre del subjecte.

Quan em i el es combinen, escrivim me’l davant consonant i me l’ davant vocal o hac: «Me’l porta», «Me l’envia». Darrere del verb: «portar-me’l».

Et + el dona te’l davant consonant i te l’ davant vocal o hac: «Te’l deixo», «Te l’ofereixo». Darrere del verb escrivim formes com «donar-te’l».

Es + en s’escriu se’n davant consonant i se n’ davant vocal o hac: «Se’n recorda», «Se n’ha recordat». Darrere d’un infinitiu: «recordar-se’n».

En la sèrie reforçada davant del verb escrivim ens els. Darrere, trobem -nos-els després de consonant o de u semivocàlica, i ’ns-els després de vocal: «donar-nos-els», «porta’ns-els».

Amb us com a CI a vosaltres i els com a CD masculí plural, la sèrie reforçada dona us els davant del verb. Darrere de consonant o u semivocàlica: «portar-vos-els», «emporteu-vos-els».

Que pot reprendre un antecedent com a subjecte o CD; qui, una persona darrere de preposició; on, un lloc. La funció sintàctica i la construcció determinen la tria, no només el significat del nom.

Amb perquè, una causa que afirmem acostuma a anar en indicatiu; un propòsit es construeix amb subjuntiu: «Obro perquè fa calor» i «Obro perquè entri aire».

Sense introdueix noms o infinitius: «sense soroll», «sense avisar». Amb una oració finita fem servir sense que i subjuntiu: «sense que ningú ho notés».

En el model formal practicat, escrivim abans de i després de amb infinitiu, i abans que i després que amb oració finita. De s’apostrofa davant vocal: «abans d’entrar».

Els adverbis en -ment es formen generalment amb el femení singular de l’adjectiu: ràpid → ràpida → ràpidament. Si el femení porta accent, l’adverbi el conserva; si no en porta, no n’hi afegim només perquè el mot s’allargui.

L’imperfet de subjuntiu presenta desitjos, situacions subordinades a un passat o hipòtesis: volia que vinguessis; si tingués temps. Aquesta pràctica tria el model central cantés, sense excloure els models normatius cantara i cantàs.

El passat simple expressa fets passats acabats amb una sola forma verbal: cantà, perdé, dormiren. Té el mateix valor temporal bàsic que el passat perifràstic, però la seva distribució varia segons el parlar, el registre i l’estil.

El condicional perfet es forma amb el condicional de haver i un participi: hauria vingut. Presenta sovint una conseqüència passada no realitzada. Aquí es practica la sèrie hauria; la sèrie haguera també té usos normatius de condicional.

El futur perfet combina hauré, hauràs, haurà, haurem, haureu o hauran amb un participi: demà ja haurem acabat. Presenta una acció anterior a un punt futur; aquí es treballa aquest valor temporal.

El perfet de subjuntiu combina el present de subjuntiu de haver i un participi: m’alegra que hagis vingut. Presenta una acció acabada dins un context que selecciona subjuntiu; el model valencià haja també és normatiu.

El plusquamperfet de subjuntiu es forma amb hagués, haguessis, hagués, haguéssim, haguéssiu o haguessin i un participi: si hagués vingut. El model valencià haguera també és normatiu; aquesta pràctica fixa la sèrie hagués.

Per expressar una obligació podem fer servir haver de més infinitiu: has de signar, havíem de tornar. La persona i el temps es marquen a haver; de enllaça amb l’infinitiu. Aquesta guia fixa el model hem i heu.

Deure més infinitiu pot expressar una deducció probable: deu ser a casa, devien tenir pressa, deuen haver arribat. No afirma certesa ni un deute econòmic. Els exercicis fixen aquesta lectura i el temps de deure.

La passiva perifràstica combina ser amb el participi concordat amb el subjecte pacient: les propostes seran examinades. El temps es marca a l’auxiliar i el participi indica gènere i nombre. L’agent pot aparèixer introduït per per.

El participi concorda amb el nom quan funciona com a adjectiu i amb el subjecte en la passiva. En temps compostos amb haver, pot concordar amb un pronom feble de complement directe de tercera persona: les he vistes; les he vist també és possible.

En registres formals, a, de, en i amb cauen davant la conjunció que: «Confio que vindrà». Això no afecta el relatiu tònic què.

El relatiu què és tònic, porta accent i reprèn antecedents inanimats darrere de preposició. El relatiu compost concorda amb l’antecedent.

La pertinença es pot expressar amb nom + de + el qual: «Una autora les novel·les de la qual llegim». El relatiu concorda amb l’antecedent.

La igualtat combina tan amb adjectius o adverbis i tant amb noms o verbs; la desigualtat es pot construir amb més o menys i que.

El possessiu concorda amb allò posseït: el meu llibre, la meva llibreta. Meva i meua, teva i teua, seva i seua són variants normatives.

Les formes generals de l’article definit són el, la, els i les. En singular apareix l’ davant de molts noms començats per vocal o hac.

Molt concorda quan quantifica un nom: molta feina, molts llibres. Quan modifica un adjectiu, un adverbi o un verb, és invariable: molt contentes.

Els quatre primers ordinals són primer, segon, tercer i quart. Concorden en gènere i nombre: primera, segons, terceres, quartes.

En una declarativa negativa simple, un element negatiu postverbal sol requerir no davant del verb: «No ve ningú». Amb ningú anteposat, és possible mantenir o ometre l’adverbi no.

Qui pregunta per persones; què pregunta per coses o continguts; quin, quina, quins i quines poden acompanyar un nom i hi concorden.

Cap quantifica noms comptables: cap cadira. Gens quantifica noms no comptables amb de: gens de feina, i també gradua verbs o adjectius: no treballa gens, gens fàcil.

Prou indica suficiència; massa, excés; força, una quantitat considerable. En registres formals són invariables: prou cadires, massa papers, força visites.

Bastant admet flexió completa: bastant, bastanta, bastants, bastantes. També és normatiu mantenir-lo invariable en gènere: bastant feina, bastants preguntes.

Durant introdueix un grup nominal que situa un període: durant la reunió. Mentre enllaça una oració amb verb conjugat: mentre ens reuníem.

Des de situa un punt de partida amb un grup nominal: des de dilluns. Davant d’una oració amb que, en la llengua formal fem servir des que: des que vas arribar.

Fins que introdueix una oració que marca el límit temporal: esperaré fins que arribis. Davant d’altres complements, la forma pot ser fins o fins a segons l’estructura: fins demà, fins a les sis.

Malgrat pot introduir un nom o un infinitiu: malgrat la pluja, malgrat ploure. Amb una oració conjugada, fem servir malgrat que: malgrat que plou.

La correlació com més… més expressa que dues magnituds augmenten conjuntament. També hi ha com més… menys, com menys… més i com menys… menys.

Com si introdueix una comparació amb una situació hipotètica: parla com si fos el director. El patró es construeix amb subjuntiu, sovint imperfet o plusquamperfet.

En complements regits que amb un nom porten en o amb, els registres formals prefereixen sovint a o de davant d’infinitiu: insisteix a venir. La tria depèn del predicat.

-Esa forma noms de qualitat com bellesa i feblesa. -Essa apareix en femenins com alcaldessa i metgessa. Cal distingir aquests processos dels femenins princesa, marquesa i francesa, amb una sola s.

Els noms formats amb -ança i -ença s’escriuen amb ç: confiança, esperança, creixença. En el plural, ç passa a c davant e: esperances. Dansa i defensa no contenen aquests sufixos.

Molts adjectius en -ble es relacionen amb noms en -bilitat: amable, amabilitat; possible, possibilitat. El canvi de terminació exigeix revisar les consonants, les vocals i l’accent de tota la forma resultant.

El sufix -íssim, -íssima, -íssims, -íssimes intensifica una qualitat. Porta accent a la í i exigeix adaptar la base: blanc, blanquíssim; llarg, llarguíssim; feliç, felicíssim.

-Et i -eta formen diminutius: gatet, caseta, peuet. Poden expressar mida, afecte o matís de grau. La base pot adaptar la grafia: boca, boqueta; amic, amiguet; plaça, placeta.

Ser expressa identificació, caracterització i mera localització; estar presenta sovint un estat resultant o una permanència. Alguns adjectius admeten tots dos verbs segons la lectura.

Per pot indicar causa, trajecte o agent; per a pot indicar destinatari o destinació. Davant d’infinitiu conviuen models normatius: aquesta guia identifica el model quan cal.

A i en poden introduir llocs. La tria depèn del moviment, del determinant, del tipus de nom i del parlar: viure a Girona, entrar a la sala, trobar-se en aquesta sala.

El complement directe generalment no porta a, encara que sigui una persona. Hi ha excepcions, com els pronoms personals forts, la reciprocitat i certs contextos d’ambigüitat.

El predicatiu atribueix una propietat al subjecte o al complement directe dins d’un predicat verbal: arriba cansada, trobo la proposta encertada. Sovint concorda amb el referent.

Ho pot representar un contingut neutre o un atribut no locatiu; hi representa molts complements de lloc. La funció del fragment substituït pesa més que la proximitat del verb ser o estar.

En reprèn el nom d’un complement directe no definit o quantificat, i també certs subjectes postverbals. El numeral o quantitatiu es manté: tinc tres pomes, en tinc tres.

Les especificatives delimiten els referents i no s’aïllen amb comes; les explicatives afegeixen informació sobre referents ja identificats i s’aïllen amb comes quan són un incís.

L’adjectiu acostuma a anar darrere del nom; davant pot adquirir valor explicatiu o valoratiu. Alguns canvien de significat: una gran dona i una dona gran no volen dir el mateix.

La passiva pronominal presenta un subjecte pacient i es amb un verb que hi concorda: es ven una casa, es venen dues cases. No tota construcció amb es és passiva.

Les impersonals no tenen subjecte referencial: plou, fa fred, es viu bé. Cal distingir-les de les frases amb subjecte el·líptic i de les passives amb subjecte pacient.

Venir orienta el desplaçament cap al lloc d’un interlocutor; anar descriu el moviment cap a un altre lloc. Cal fixar on són els participants i en quin moment es parla.

Pujar expressa ascens i també pot ser transitiu quan portem alguna cosa amunt. Apujar expressa fer més alt un nivell o una intensitat. Cal mirar el sentit i l’estructura concreta.

Baixar indica descens i també transport cap avall. Abaixar expressa fer descendir un nivell, una posició o una intensitat. La transitivitat tota sola no separa els dos verbs.

Dormir expressa l’estat de son; adormir-se, començar a dormir; adormir, fer dormir algú. La durada, l’inici i la causació són tres lectures diferents.

Per evocar un fet podem dir recordo el viatge o em recordo del viatge. Amb recordar-se, el complement nominal porta de; davant de que, en la llengua formal, la preposició cau.

Podem oblidar un nom o oblidar-nos d’un nom. La construcció transitiva porta complement directe; la pronominal, un complement amb de davant de nom. La forma depèn del règim escollit.

En el paradigma central escrivim soc, ets, és, som, sou, són; el subjuntiu és sigui i fos. El futur fa seré i el condicional de la sèrie en -ia, seria.

Estar combina estic amb estem; fa estigui i estigués en subjuntiu, estigues en imperatiu i estat en participi.

Haver auxiliar fa he, has, ha, hem, heu, han; el subjuntiu central és hagi i hagués. Haig és una alternativa modal a he en haig de sortir.

Anar té vaig, vas, va, anem, aneu, van; en subjuntiu fa vagi però anem i aneu. El futur és aniré i l’imperatiu de tu s’escriu ves.

Venir fa vinc, vens, ve, venim, veniu, venen. El futur és vindré, el subjuntiu vingui i l’imperatiu de tu, vine; vens i venen s’escriuen sense accent.

Fer fa faig, fas, fa, fem, feu, fan; en subjuntiu, faci i fes. El participi és fet, el futur faré i la grafia actual del passat simple de tercera singular és feu.

Dir es conjuga dic, dius, diu, diem, dieu, diuen; el subjuntiu és digui i digués. L’imperatiu afirmatiu fa digues i digueu, i el participi és dit.

Tenir fa tinc, tens, té, tenim, teniu, tenen. El futur té tindr-, el subjuntiu tingu- i el participi és tingut. L’imperatiu central admet té, ten i tingues.

Poder fa puc, pots, pot, podem, podeu, poden. El subjuntiu present canvia a pugui; el passat simple i l’imperfet de subjuntiu mantenen o: pogué, pogués.

Voler fa vull però volem; en subjuntiu present fa vulgui i en imperfet volgués. El futur és voldré, el participi volgut i l’imperatiu afirmatiu singular vulgues.

Saber fa sé, saps, sap, sabem, sabeu, saben. En el central, el subjuntiu és sàpiga i sabés; el participi és sabut, sense el segment pig de sàpiga.

Veure fa veig, veus, veu, veiem, veieu, veuen. El subjuntiu central és vegi i veiés; el participi és vist. El passat simple admet sèries alternatives que cal indicar.

Beure fa bec, beus, beu, bevem, beveu, beuen; el subjuntiu central és begui i begués. El gerundi és bevent i el participi begut.

Escriure fa escric, escrius, escriu, escrivim, escriviu, escriuen. El present de subjuntiu és escrigui; al passat simple i a l’imperfet de subjuntiu hi ha les sèries escriv- i escrigu-.

Conèixer fa conec, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen; el subjuntiu central és conegui i conegués. El participi és conegut i el futur coneixeré perd l’accent de l’infinitiu.

Coure fa coc, cous, cou, coem, coeu, couen. El subjuntiu central és cogui i cogués. El participi és cuit amb cocció i cogut quan significa produir coïssor.

Treure i traure són normatius. La sèrie central seleccionada fa trec, treus, treu, traiem, traieu, treuen; el subjuntiu és tregui però traguem. El futur és trauré i el participi tret.

En el model formal que conserva tots dos pronoms, li hi combina un destinatari singular i un complement de lloc o de règim: «Li hi deixaré un missatge».

El model formal amb li combina el destinatari singular amb en: «Li’n dono dos», «Li n’he donat dos», «donar-li’n dos». La quantitat es conserva.

Els en combina un complement indirecte plural amb un nom quantificat: «Els en dono dos». Davant de vocal: «Els n’he donat dos»; amb infinitiu: «donar-los-en dos».

Els ho representa destinataris plurals i un complement directe neutre: «Els ho explico». Ho es manté davant de vocal; darrere d’infinitiu escrivim «explicar-los-ho».

Em amb ho forma m’ho: «M’ho explica», «M’ho ha dit». Darrere d’infinitiu: «explicar-m’ho». Ho representa el contingut neutre i no s’apostrofa amb el verb.

Et amb ho forma t’ho: «T’ho explico», «T’ho he dit». Darrere d’infinitiu: «explicar-t’ho». La segona persona del destinatari no canvia la persona del verb.

Ens hi pot combinar un complement de primera persona plural amb un lloc: «Ens hi porten». Darrere d’infinitiu, la combinació és -nos-hi: «portar-nos-hi».

Tu concorda amb la segona persona singular; vós, amb la segona plural; vostè, amb la tercera singular; vostès, amb la tercera plural. Mantén el tractament al llarg del text.

En el model formal general, mi apareix en complements com amb mi o per a mi; jo fa de subjecte. Hi ha excepcions prepositives i construccions coordinades que cal distingir.

Un nom col·lectiu singular com gent sol concordar en singular. Amb majoria, meitat i altres expressions quantitatives poden ser possibles singular i plural segons l’estructura i la lectura.

Un adjectiu que abasta dos noms diferents es posa habitualment en plural; si els gèneres són diferents, en masculí plural. Dos adjectius singulars també poden distribuir-se entre dos referents.

Com que i ja que introdueixen explicacions causals. En el model formal d’aquesta guia es manté com que complet; ja que també pot justificar una ordre o una afirmació.

Tan o tant poden expressar un grau o una quantitat que desemboca en una conseqüència introduïda per que: «És tan alt que toca el sostre», «Té tanta feina que no descansa».

Si introdueix una condició: «Si vens, t’ho explicaré». La tria verbal depèn de si la condició és oberta, hipotètica o contrària als fets; si condicional no porta accent.

Per tal de introdueix un infinitiu de finalitat; per tal que introdueix una oració finita, habitualment en subjuntiu: «Estudia per tal d’aprendre», «Parla clar per tal que l’entenguin».

De manera que pot presentar una conseqüència: «No tenim temps, de manera que marxem». També pot descriure una manera d’actuar orientada a un objectiu: «Escriu de manera que s’entengui».

La normativa actual admet no obstant com a connector sol. No obstant això i això no obstant són també normatius i habituals en registres formals; no s’ha d’imposar això com a requisit universal.

«cantar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és canto, cantes, canta, cantem, canteu, canten.

«parlar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és parlo, parles, parla, parlem, parleu, parlen.

«caminar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és camino, camines, camina, caminem, camineu, caminen.

«mirar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és miro, mires, mira, mirem, mireu, miren.

«comprar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és compro, compres, compra, comprem, compreu, compren.

«treballar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és treballo, treballes, treballa, treballem, treballeu, treballen.

«visitar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és visito, visites, visita, visitem, visiteu, visiten.

«preguntar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és pregunto, preguntes, pregunta, preguntem, pregunteu, pregunten.

«contestar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és contesto, contestes, contesta, contestem, contesteu, contesten.

«portar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és porto, portes, porta, portem, porteu, porten.

«tornar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és torno, tornes, torna, tornem, torneu, tornen.

«ajudar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és ajudo, ajudes, ajuda, ajudem, ajudeu, ajuden.

«arribar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és arribo, arribes, arriba, arribem, arribeu, arriben.

«passar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és passo, passes, passa, passem, passeu, passen.

«deixar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és deixo, deixes, deixa, deixem, deixeu, deixen.

«pensar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és penso, penses, pensa, pensem, penseu, pensen.

«ballar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és ballo, balles, balla, ballem, balleu, ballen.

«saltar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és salto, saltes, salta, saltem, salteu, salten.

«rentar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és rento, rentes, renta, rentem, renteu, renten.

«descansar» és un verb de la primera conjugació. En el paradigma central, el present és descanso, descanses, descansa, descansem, descanseu, descansen.

Per expressar el futur en registres formals pots fer servir el futur, el present o «estar a punt de», segons el sentit. «Anar a» també pot expressar desplaçament.

«Degut a» pot formar part d’un participi que concorda amb un nom: «una avaria deguda a la pluja». Per expressar una causa, també pots fer servir «a causa de» o «perquè».

Quan «participar» vol dir prendre part en una activitat, es pot construir amb «en»: «participar en un projecte».

En el sentit de tenir necessitat d’alguna cosa, «necessitar» pot portar directament el complement: «necessito ajuda».

Quan «requerir» significa necessitar alguna cosa, el complement pot anar directament després del verb: «requereix atenció».

«Com ara» pot introduir exemples: «Porta fruita, com ara pomes i peres».

Per parlar de la funció o contribució d’algú o d’alguna cosa, es pot fer servir «tenir un paper».

Per expressar continuïtat es poden fer servir «estar» o «anar» amb gerundi; «venir» amb gerundi també pot descriure un desplaçament.

«Si» i «en cas que» poden introduir una condició: «Si plou, ens quedarem»; «En cas que plogui, ens quedarem».

En un text formal, una frase introductòria com «Per acabar, agrair...» es pot completar amb un verb conjugat: «Per acabar, vull agrair...».

«El fi» pot designar un objectiu. «La fi» pot designar l’acabament d’un període o d’una cosa.

«El llum» pot designar un aparell que il·lumina. «La llum» pot designar la claror.

«El clau» pot ser una peça metàl·lica que es clava. «La clau» pot ser l’objecte que obre un pany.

«El pols» pot designar el batec que es percep a les artèries. «La pols» pot designar partícules de brutícia.

«El pudor» pot designar vergonya o modèstia. «La pudor» pot designar una mala olor.

«Un editorial» pot ser un article d’opinió que expressa la posició d’un mitjà. «Una editorial» pot ser una empresa que publica llibres.

«Dubte» és un nom masculí: «el dubte», «un dubte». En plural, l’article i els adjectius concorden en masculí: «els dubtes pendents».

«Costum» és masculí: «el costum», «un costum». El plural és «els costums» i els adjectius hi concorden en masculí.

«Avantatge» és masculí: «un avantatge important». Davant d’article definit singular s’apostrofa: «l’avantatge»; en plural és «els avantatges».

«Postres», amb el sentit del menjar final d’un àpat, s’utilitza en femení plural. Podem dir «les postres» o «unes postres delicioses»: els adjectius concorden en femení plural.

El canal pot designar una via d’aigua construïda o adaptada per conduir aigua. La canal pot ser un conducte que recull o condueix l’aigua, com la canal d’una teulada.

El cremallera pot designar un ferrocarril de muntanya. La cremallera pot designar un sistema de tancament d’una peça de roba.

Un ordre pot designar una disposició contrària al desordre. Una ordre pot designar un manament o una instrucció.

El planeta pot ser un astre que orbita una estrella. La planeta pot designar el destí o la sort d’una persona.

El terra pot designar el paviment d’una habitació. La terra pot designar el sòl on creixen les plantes.

El còlera és el nom d’una malaltia. La còlera pot designar una ira intensa.

El vall pot designar una excavació o rasa. La vall és una depressió del terreny entre muntanyes.

Un salut pot ser una salutació. La salut designa l’estat de benestar o la condició de no estar malalt.

El canalla pot designar una persona brètola o menyspreable. La canalla pot designar el conjunt de criatures o mainada.

Calor és habitualment un nom femení en català: «la calor», «molta calor». El determinant i l’adjectiu concorden amb el nom: «una calor intensa».

«deute» és un nom masculí. El deute és una quantitat o obligació pendent de pagament.

«senyal» és un nom masculí. Un senyal pot indicar una informació o una advertència.

«pendent» és un nom masculí. Un pendent pot designar una inclinació del terreny.

«dent» és un nom femení. Una dent és una peça de la boca.

«suor» és un nom femení. La suor és el líquid que segrega la pell.

«síndrome» és un nom femení. Una síndrome és un conjunt de signes o símptomes que es poden presentar junts.

«anàlisi» és un nom femení. Una anàlisi és l’estudi detallat d’un objecte o una qüestió.

«olor» és un nom femení. Una olor és allò que es percep amb l’olfacte.

«allau» és un nom femení. Una allau pot ser una massa de neu que es desprèn muntanya avall.

«llegum» és un nom masculí. Un llegum pot designar una llavor com la llentia o el cigró.

En el sistema de quarts es pren com a referència l’hora següent: 10.15 h és «un quart d’onze».

Una data es pot escriure amb el dia en xifres, el mes en minúscula i l’any sense punt: «4 de novembre de 2026».

En un horari es poden escriure hores i minuts amb xifres i afegir el símbol «h» separat per un espai: «10.30 h».

Un dia concret pròxim pot aparèixer sense article: «La reunió serà dijous». Per indicar una activitat habitual, es pot dir «els dijous».

Per situar una activitat en una part del dia es pot dir «al matí», «a la tarda», «al vespre» o «a la nit».

Per indicar l’origen o la qualitat d’una olor, podem dir «fer olor de»: fa olor de pa. També podem parlar de bona olor, mala olor o pudor.

La locució amb motiu de introdueix una ocasió o un esdeveniment que dona lloc a una acció. També es pot reformular la frase segons el context.

Adonar-se pot significar percebre o comprendre una cosa. Es construeix amb de davant d’un nom: «adonar-se de l’error».

Caure expressa que algú o alguna cosa perd el suport i va cap avall. En català general es diu «ha caigut» o «he caigut».

Per introduir un tema podem fer servir «en relació amb». També podem fer servir «amb relació a».

Per expressar una abraçada en català podem fer servir el verb fer: fer una abraçada. Donar té altres usos adequats, com «donar un cop d’ull».

Per expressar el temps transcorregut podem fer servir «fa... que»: fa dos anys que treballo aquí. El verb fer va davant de la quantitat de temps i que introdueix la frase.

Per preparar la taula per menjar, podem dir «parar taula». La locució designa l’acció de disposar-hi els estris necessaris.

Bé pot expressar la manera com es fa una acció. Bo és un adjectiu que concorda amb un nom; davant d’un nom masculí singular pot prendre la forma bon.

Dos és la forma masculina del numeral. Dues és la forma femenina del numeral.

Davant d’un nom o article es pot fer servir cap a per indicar direcció o aproximació. Davant d’adverbis com aquí o allà es fa servir cap.

Davant d’un nom o un numeral podem fer servir fins a per marcar un límit. Davant d’aquí, avui o que es fa servir fins.

Bé pot aparèixer després del verb: «ho ha fet bé». Ben apareix davant d’un participi o adjectiu: «ben fet».

Malament pot aparèixer després del verb: «ho ha fet malament». Mal pot aparèixer davant d’un participi o adjectiu: «mal fet».

Enlaire pot indicar moviment cap amunt. En l’aire pot indicar que una cosa està suspesa o volant.

Amunt pot indicar moviment o direcció ascendent. A dalt pot indicar la situació en un lloc elevat.

Avall pot indicar moviment en direcció descendent. A baix pot indicar la situació en un lloc inferior.

Davant meu és una construcció amb possessiu. Davant de mi és una construcció amb preposició i pronom tònic.

També pot expressar coincidència amb una afirmació. Tampoc pot expressar coincidència amb una negació.

Havent dinat pot indicar que una acció té lloc després de dinar. La construcció havent més participi presenta una acció anterior acabada.

Abans-d’ahir designa el dia anterior a ahir i porta guionet. Demà passat designa el dia posterior a demà i s’escriu separat.

Mai pot tenir valor negatiu en «No hi he anat mai». En preguntes o condicions, mai també pot significar «alguna vegada»: «Si mai vens...».

Pas pot reforçar o matisar la negació: «No ho sé pas». En català septentrional també es pot trobar pas sense no en aquest ús.

Hi ha introdueix allò que existeix o es troba en un lloc. N’hi ha pot substituir el nom esmentat: «Hi ha pomes? Sí, n’hi ha».

Hi ha pot introduir una persona o cosa en un lloc. Hi és pot indicar que una persona o cosa coneguda és en aquell lloc.

Veure pot indicar la percepció d’un objecte o una persona. Veure-hi pot indicar la capacitat de visió: «No hi veig bé».

Sentir pot indicar la percepció d’un so. Sentir-hi pot indicar la capacitat auditiva: «Hi sento bé».

Anar pot indicar un moviment cap a un lloc: «anar a casa». Anar-se’n pot indicar que una persona marxa d’un lloc.

Sortir pot indicar que es deixa un espai. Sortir-se’n pot indicar que es resol una dificultat amb èxit.

Parlar de pot introduir el tema de la conversa. Parlar amb pot introduir la persona amb qui es conversa.

El pronom pot anar davant del verb conjugat: «el vull llegir». També pot anar darrere de l’infinitiu: «vull llegir-lo».

En una enumeració simple, separem els membres amb comes, llevat de l’últim quan va introduït per i, o o ni: pa, formatge i fruita. Els elements complexos poden necessitar una altra puntuació.

El vocatiu designa el destinatari de les paraules i es delimita amb comes: Marta, vine; Vine, Marta; Vine, Marta, que t’esperem. Un nom que fa de subjecte no porta aquestes comes només perquè designi una persona.

Un incís explicatiu interior es delimita amb una coma a cada costat: La Núria, la nostra guia, ens espera. Si el complement serveix per seleccionar de qui parlem, no s’aïlla com si fos una explicació afegida.

Els dos punts anuncien una enumeració, una explicació, una conclusió o una citació. La frase anterior ha de preparar allò que ve després.

El punt i coma separa blocs relacionats i ajuda a ordenar enumeracions amb comes internes. Sovint hi ha altres puntuacions possibles segons l’estructura escollida.

Els punts suspensius indiquen que una seqüència queda oberta, interrompuda o en suspens. Són tres punts i no necessiten un punt final afegit.

El signe ? marca una pregunta directa i el signe ! una exclamació. Quan tanquen l’enunciat, no s’hi afegeix un punt final.

Els parèntesis delimiten informació complementària: dates, sigles, aclariments o incisos. S’obren i es tanquen al voltant de tot el fragment que es vol separar.

Les cometes delimiten fragments citats i expressions emprades amb un matís especial o irònic. Hi ha diverses famílies de cometes; aquesta pràctica demana les angulars « ».

Connectors incidentals com per tant, en canvi o és a dir es poden delimitar amb comes. A l’interior de la frase cal identificar tots dos límits de l’incís.

El punt tanca un enunciat declaratiu complet. No s’afegeix després d’un interrogant, d’una admiració o de punts suspensius que ja tanquen l’enunciat.

En una oració d’ordre neutre, el subjecte i el verb no se separen amb una coma. Si entremig hi ha un incís, cal delimitar l’incís complet.

«Si no» expressa una condició negativa: «Si no plou, sortirem». «Sinó» contraposa una alternativa a una negació: «No vull te, sinó cafè».

«Perquè» pot explicar una causa o una finalitat. «Per què» pregunta per un motiu i «per a què» posa el focus en la finalitat. També hi ha usos relatius i el nom «el perquè».

«Potser» expressa una possibilitat i equival a tal vegada. «Pot ser» són dos verbs: «Això pot ser útil» o «Pot ser que plogui».

«Sobretot» vol dir especialment o per damunt de tot. «Sobre tot» combina la preposició sobre amb tot: «una capa sobre tot el terra».

«Alhora» vol dir al mateix temps: «Parlen alhora». «A l’hora» es refereix a un moment: «Arriba a l’hora acordada» o «a l’hora de sopar».

«Enlloc» és un adverbi: «No trobo les claus enlloc». «En lloc de» expressa substitució: «Pren aigua en lloc de cafè».

«Almenys» és un adverbi que significa com a mínim o si més no. «Al menys» són dues paraules: la contracció al, formada per a i el, seguida de menys, dins d’una altra construcció.

«Gairebé» vol dir quasi: «Gairebé hem acabat». «Gaire bé» són dues paraules: gaire modifica bé, com a «No hi sento gaire bé». Totes dues grafies conserven l’accent de bé.

«Tampoc» afegeix una negació: «Ella no ve i jo tampoc». «Tan poc» expressa una quantitat o un grau baixos: «Has dormit tan poc que tens son».

«Només» equival a solament: «Només obre els dissabtes». «No més» conserva la negació no i el comparatiu més: «Volem un armari no més alt que la porta».

«Pertot» és un adverbi que significa en tot lloc. «Per tot» conté la preposició per i tot: «per tot el barri». Amb arreu, són correctes tant pertot arreu com per tot arreu.

«A punt» s’escriu separat quan significa preparat o apareix a a punt de: «Tot està a punt»; «Està a punt de ploure». «Apunt» és un nom: una nota breu o un esbós.

«Aleshores» vol dir llavors, en aquell moment o en aquest cas. «A les hores» conté el nom hores i es refereix a moments concrets: «a les hores previstes».

«Tan» modifica un adjectiu, un adverbi o una locució: «tan silenciós», «tan lluny». «Tant» pot expressar quantitat amb un verb o acompanyar un nom; en aquest darrer cas, pot variar: tanta, tants, tantes.

«Res» és un pronom que, en una frase negativa, equival a cap cosa. «Gens» expressa quantitat o grau: «No és gens pesat». Davant d’un nom, en aquests usos negatius, escrivim gens de.

«Quan» situa una acció en el temps o pregunta en quin moment passa. «Quant» pregunta per una quantitat o un nombre: quant temps, quants fulls, quanta aigua. Una durada també és una quantitat.

En el contrast d’aquesta guia, «perquè» introdueix el motiu d’una acció i «doncs» presenta una conclusió derivada del que s’ha dit. No es pot emprar doncs amb valor causal en lloc de perquè.

«I» uneix paraules o oracions: «teatre i dansa». «Hi» és un pronom feble: pot representar un lloc o formar part d’expressions com hi ha. La hac no es pronuncia, però diferencia aquestes funcions.

«Ha» és una forma del verb haver i conserva la hac: «La Laia ha dibuixat un mapa». «A» és una preposició: «Anirem a Vic». La pronúncia pot coincidir, però la funció gramatical és diferent.

Un «conte» és una narració; «compte» es relaciona amb el càlcul, els diners o l’atenció; un «comte» té un títol nobiliari. La semblança de pronunciació no permet intercanviar les grafies.

«Em» és un pronom que es refereix a mi: «Em truquen». «Hem» és una forma del verb haver amb subjecte nosaltres: «Hem arribat», «Hem de marxar». La hac identifica el verb, no el pronom.

«Ho» substitueix això, allò, una oració o un atribut: «Ja ho sé». «O» uneix alternatives: «Te o cafè?». La interjecció de sorpresa és «oh», amb la hac al final.

«Arran de» expressa proximitat física o conseqüència: «arran de terra», «arran de la notícia». «Arrel» és un nom: «l’arrel del pi», «l’arrel del problema». En l’escriptura formal, evita arrel de com a connector causal.

Escriu «nombre» per a una quantitat: «el nombre de places». Escriu «número» per identificar un element d’una sèrie: «el número de telèfon». En matemàtiques, nombre és el terme especialitzat habitual; cal evitar prohibicions massa generals.

Mentre introdueix una oració subordinada: mentre esperem, llegim. Mentrestant és un adverbi que remet a un interval: el tren trigarà; mentrestant, llegim. La simultaneïtat compartida no els dona la mateixa funció.

Tot i pot introduir un nom o un infinitiu: tot i la pluja, tot i haver plogut. Amb una oració de verb en forma personal s’utilitza tot i que: tot i que plou. Totes aquestes construccions expressen una concessió.

Com introdueix comparacions o maneres: tan alt com tu, fes-ho com vulguis. Com a presenta sovint una qualitat o funció: parla com a portaveu. Hi ha reduccions davant de determinants i usos comparatius de com a admesos en diversos parlars.

Un efecte és un resultat o una impressió; l’afecte és un sentiment d’estima. Escriu «La notícia va produir un efecte inesperat» i «Li té molt d’afecte».

Accés pot ser entrada, possibilitat d’arribar a alguna cosa o atac sobtat; excés indica que s’ultrapassa una mesura. Un accés de tos és un episodi; un excés de soroll és massa soroll.

Espècie s’usa per a una categoria o mena i en la locució «en espècie»; espècia és la denominació específica d’un condiment aromàtic vegetal. Tots dos mots fan el plural espècies.

Un òrgan exerceix una funció dins un organisme o una organització; un orgue és un instrument musical. El cor és un òrgan; la música pot sonar en un orgue.

Medi sol designar un entorn o una substància de propagació; mitjà pot ser un recurs per aconseguir una finalitat o un adjectiu de grau intermedi. Distingim medi aquàtic, mitjà de transport i nivell mitjà.

Múscul designa un òrgan contràctil; muscle pot designar aquest òrgan o la zona d’unió del braç amb el tronc; musclo és un mol·lusc. La pràctica especifica la grafia quan dues formes són vàlides.

Termini s’especialitza en temps assenyalat i pagaments; terme també pot tenir sentit temporal, i designa límits, territori, un mot especialitzat o expressions com dur a terme. No són oposats absoluts.

Fons és un nom invariable: el fons del mar, un fons documental, uns fons. Fondo pot ser adjectiu de profunditat o adverbi: un pou fondo, una piscina fonda, respirar fondo.

Complet vol dir que no hi falta cap part necessària; complex expressa una composició de diversos elements o una dificultat d’anàlisi. Un informe pot ser complet i complex alhora.

Emissió deriva d’emetre: emissió radiofònica, de gasos o de títols. Omissió deriva d’ometre: deixar una dada fora o no fer una acció. Les dues formes duen ss i accent agut en singular.

Actitud és una disposició o una postura; aptitud és la capacitat o idoneïtat per a una activitat. Una actitud col·laboradora no garanteix l’aptitud tècnica, i tenir aptitud no implica mostrar interès.

El cabal d’un riu és una magnitud de flux; una qüestió cabdal és principal o molt important. Fer cabal vol dir fer cas. Cabal també pot ser adjectiu: la categoria gramatical tota sola no resol tots els usos.

Revelar és fer conèixer allò que era amagat, mostrar una qualitat o fer visible una imatge fotogràfica. Rebel·lar-se és refusar l’obediència a una autoritat. Escriu «revelar un secret» i «rebel·lar-se contra una imposició».

Ratificar és confirmar una declaració, una decisió o un acord; rectificar és corregir o esmenar, entre altres sentits. Es pot rectificar una dada errònia i després ratificar el document corregit.

Un prejudici és un judici o una opinió prèvia sense prou coneixement; un perjudici és un dany o un detriment. Un prejudici contra un grup pot causar un perjudici a les persones que en formen part.

Infringir és transgredir una llei, una norma o un pacte; infligir és aplicar una pena a algú. Qui infringeix una norma pot rebre el càstig que una autoritat li infligeix.

Una bena és una tira que serveix per embolicar o subjectar un apòsit; una vena és un vas sanguini. La infermera pot posar una bena al braç després d’extreure sang d’una vena.

Vila designa una població; vil·la pot ser una casa d’estiueig, una gran casa rural o una casa de camp romana. El mercat és a la vila; el mosaic pot formar part d’una vil·la romana.

Cella és el conjunt de pèls damunt l’ull; cel·la és, entre altres sentits, una cambra d’una presó o d’un convent; sella és el seient que s’adapta al llom d’una cavalcadura. Les tres grafies són correctes segons el context.

Ball designa l’acció de ballar o un acte de dansa. Vall, en femení, és una depressió del terreny entre muntanyes; vall també pot ser masculí amb el sentit de fossat. El gènere tot sol no resol la parella.

Saber expressa coneixement d’una informació i, davant d’un infinitiu, capacitat apresa: saber nedar. Conèixer pot indicar tracte amb una persona o familiaritat amb un lloc. Comparteixen usos referits al domini d’una matèria.

Sentir pot expressar percepció auditiva, sensacions o sentiments; escoltar destaca l’atenció a allò que sona o que algú diu. Un mateix acte pot descriure’s amb tots dos verbs segons el valor que es vulgui remarcar.

Mirar destaca aplicar o dirigir la vista; veure expressa percebre amb els ulls i també pot significar seguir un espectacle. Tant «veure una pel·lícula» com «mirar una pel·lícula» són possibles.

L’espatlla és la zona superior i lateral on el braç s’uneix al tronc; l’esquena és la part posterior del tronc. Tenim dues espatlles i una esquena, però les locucions s’han d’aprendre amb el seu sentit.

El son és l’estat de dormir; la son són les ganes de dormir. Un somni és una experiència d’imatges o pensaments durant el son, o bé una il·lusió o un projecte desitjat. Son s’escriu sense accent.

En l’ús general que recomana l’Optimot, un full és una làmina de paper; una fulla és un òrgan vegetal, una peça tallant o un batent. Els diccionaris històrics documenten usos compartits que no s’han d’esborrar ni generalitzar.

Una branca pot ser una ramificació d’una planta o d’un àmbit de coneixement. Un brancal és un element lateral d’una obertura; en aquest sentit arquitectònic també és correcte branca. El gènere ajuda a distingir les formes.

Bitllet pot designar diner de paper o un document que dona dret a un viatge o servei. Butlletí és una publicació o comunicació informativa, sovint periòdica. El plural és bitllets o butlletins.

Complement és allò que s’afegeix per completar o una funció gramatical, entre altres sentits. Compliment és l’acció de complir o una expressió de cortesia. Compliment no es limita a l’elogi.

Un esborrany és una primera redacció pendent de revisió. Un esborrador és un estri que serveix per esborrar, com el de la pissarra; esborrador també és adjectiu: goma esborradora.

Difondre és escampar o divulgar; difuminar és suavitzar o fer menys definits uns contorns. Es pot difuminar una cara abans de difondre una fotografia: són dues operacions diferents.

Mitja és el femení de mig quan significa meitat, i també un nom de peça de vestir. Mitjana és el femení de mitjà i el nom habitual del valor calculat amb una mitjana aritmètica: «mitja hora», «alçada mitjana».

Data és una indicació temporal, com el dia d’un fet. Dada és una informació o un element conegut. Una data de naixement pot formar part de les dades personals: els conceptes es relacionen, però no són intercanviables en tots els usos.

Bossa pot ser un recipient flexible i també té sentits relacionats amb diners, com fer bossa. Borsa designa el mercat de valors i apareix en borsa de treball i borsa d’estudis. No equival a «material contra abstracte».

Trànsit designa el pas i la circulació de persones o vehicles. Tràfic pot designar el comerç i el transport de mercaderies; no és necessàriament il·legal. En la circulació viària general parlem de trànsit.

Curs pot designar formació, un període acadèmic, un recorregut o el desenvolupament d’un procés. Cursa designa una competició de velocitat i també té usos tècnics. «Un curs de natació» i «una cursa de natació» parlen de coses diferents.

Addició expressa afegiment i també l’operació de sumar; addicció pot expressar una inclinació forta o una dependència. Totes dues formes tenen dues des, però només addicció té dues ces.

Al·ludir és referir-se a algú o a alguna cosa, sovint sense esmentar-ho explícitament. Eludir és evitar una dificultat o una obligació amb habilitat o algun artifici. Al·ludir s’escriu amb ela geminada.

Eminent qualifica allò que destaca o sobresurt, especialment pel mèrit. Imminent indica que una cosa és a punt de passar. La imminència no implica necessàriament perill.

Accessible destaca la possibilitat d’accedir a un lloc, una persona o un contingut. Assequible expressa que una cosa es pot obtenir o assolir. Hi ha solapaments, especialment en sentits figurats i econòmics.

Adaptar és ajustar alguna cosa a unes condicions o finalitats; adoptar és fer propi o prendre un acord, una actitud o una mesura, i també té el sentit de l’adopció familiar.

Abonar pot expressar pagar, acreditar o donar suport, i també prendre un abonament. Adobar pot expressar reparar, preparar o tractar materials i terres. No convé convertir els usos agrícoles en una prohibició absoluta.

Consegüent expressa que una cosa segueix una altra com a resultat o deducció. Conseqüent expressa consistència o coherència. Tots dos mots són normatius i s’escriuen amb dièresi.

Calaix és el nom específic del receptacle corredís d’un moble i apareix en expressions com calaix de sastre o fer calaix. Caixó designa un recipient amb forma de caixa. Els plurals són calaixos i caixons.

Explorar és examinar o investigar per obtenir coneixement. Explotar pot ser aprofitar un recurs, abusar d’una persona o esclatar. Els dos verbs poden descriure fases diferents d’una mateixa activitat.

Preveure és veure o concebre per endavant allò que pot passar; proveir és fornir o subministrar allò necessari. Preveure segueix el model de veure i proveir és un verb acabat en ir.

Aprendre expressa adquirir coneixements o habilitats. Prendre té sentits com agafar, ingerir, ocupar o decidir en expressions com prendre una decisió. La vocal inicial d’aprendre forma part del verb.

Doblar expressa fer doble i també fer un doblatge o substituir un actor. Doblegar expressa plegar, corbar i vèncer una resistència. Hi ha documentació de sentits compartits: no tot plec prova un error de doblar.

Gros i gran poden expressar dimensions considerables i compartir sentits figurats. Gran també s’utilitza per a l’edat o l’excel·lència; gros apareix en termes com intestí gros i en expressions com el gros del grup.

Fondre pot expressar fer passar un sòlid a líquid per la calor i també unir elements. Confondre pot expressar barrejar o prendre una cosa per una altra. No tota unió figurada permet una oposició absoluta.

Escollir és triar entre possibilitats. Esculpir és treballar un material per donar-li una forma escultòrica. Es pot escollir una escultura existent o esculpir una peça nova: l’objecte tot sol no decideix el verb.

Acceptar és admetre o rebre amb conformitat. Exceptuar és excloure un cas d’una regla, obligació o conjunt. Acceptar una norma i exceptuar algú de complir-la són accions diferents.

Per indicar un domicili o una adreça electrònica, fem servir «adreça». «Direcció» pot indicar una trajectòria o l’acció de dirigir.

Per expressar una progressió simultània, la forma recomanada és «a mesura que».

L’adjectiu «adjunt» concorda amb el document: «adjunta la factura», «adjunts els informes».

Per introduir un tema, escriu «quant a» o «pel que fa a», sense la preposició inicial en.

El material de construcció és «ciment». «Cement» existeix, però té un sentit tècnic diferent.

Una «càmera» pot ser un aparell que capta o enregistra imatges. Una «cambra» pot ser una habitació o un espai delimitat, com una cambra frigorífica.

«Dependent» pot ser un adjectiu que indica que una persona o cosa depèn d’una altra. «Depenent» és el gerundi del verb dependre.

Una «el·lipse» és una corba plana. Una «el·lipsi» pot ser l’omissió d’un element que es pot recuperar pel context.

Un «lapse» pot ser un interval de temps. Un «lapsus» és un error involuntari, especialment en parlar o escriure.

Un «fullet» és una publicació breu, com un imprès informatiu. Un «fulletó» pot ser una obra o una sèrie de to melodramàtic.

«Espessor» pot designar la consistència o densitat relativament elevada d’un líquid. «Gruix» és la dimensió d’un cos entre dues cares oposades.

«Gruixària» és la dimensió corresponent al gruix d’un objecte. «Amplària» és la distància de costat a costat.

«Absorbir» pot indicar que una substància penetra en una altra. «Adsorbir» és retenir partícules a la superfície d’un material.

La «capacitat» pot ser la quantitat màxima que un recipient pot contenir. El «volum» és la magnitud que expressa l’espai ocupat per un cos.

«Sol·licitar» és demanar formalment allò que es vol obtenir, com una beca. «Aplicar» té usos propis, com posar en pràctica una norma o un tractament.

«Rentable» vol dir que es pot rentar. «Rendible» vol dir que dona rendiment o benefici.

«Si escau» vol dir «si és procedent» o «si convé». «Si s’escau» pot voler dir «si s’esdevé» o «si té lloc».

«Vistiplau» és un substantiu que designa la conformitat o l’aprovació. «Vist i plau» és una fórmula que pot precedir una signatura.

«Pla» pot designar una superfície plana o un projecte d’actuació. «Plànol» és una representació gràfica d’un edifici o d’una zona.

«Posada» pot designar l’acció de posar, com a «posada en marxa». «Posta» pot designar la desaparició d’un astre a l’horitzó.

«Targeta» és, entre altres coses, una peça petita que pot servir per identificar-se o pagar. «Tarja» pot designar una obertura a la paret situada sobre una porta.

Un «pla d’estudi» pot ser una planificació personal del temps d’estudi. Un «pla d’estudis» pot ser el conjunt organitzat de la formació d’un ensenyament.

«Compondre» pot significar formar un tot reunint elements. «Composar» té altres sentits, com imposar arbitràriament una contribució.

«Garantir» és el verb adequat per expressar que s’assegura una cosa. «Garantitzar» no és la forma normativa per a aquest significat.

«Reflectir» és el verb adequat per expressar, entre altres sentits, que una superfície torna la llum. «Reflexar» no és la forma normativa catalana per a aquest verb.

«Interfície» s’utilitza, entre altres contextos, per a la connexió entre sistemes; «interfase» és un terme de la biologia cel·lular.

«Suspès» és una forma del verb suspendre; «suspens» pot ser el nom de la qualificació no aprovada.

Tant «sense fil» com «sense fils» són formes acceptades per a un sistema que no necessita una connexió física per cable.

Per expressar les dimensions o la grandària d’un objecte, es poden fer servir «mida», «grandària» o «dimensions», segons el context.

Sí. «Donat que» es pot fer servir amb valor causal, igual que altres expressions com «atès que» o «ja que».

Un «vestidor» pot ser l’espai on les persones es canvien de roba. El «vestuari» pot ser el conjunt de peces de roba d’una persona o d’una representació.

«Tastar» és prendre una petita quantitat d’un aliment o beguda per apreciar-ne el gust. «Provar» pot significar comprovar si una cosa funciona o intentar fer una acció.

Una «caixa» pot ser un recipient relativament gran per guardar o transportar objectes. Una «capsa» pot ser un recipient més aviat petit amb tapa, com una capsa de llumins.

«Senyalar» pot significar posar un senyal o una marca. «Assenyalar» pot significar indicar, mostrar o fixar una data.

«Real» pot significar que existeix de debò. «Reial» pot indicar una relació amb un rei o una reina.

Nomenar pot significar designar algú per a un càrrec. Anomenar pot significar dir el nom d’algú o d’alguna cosa.

Un tauler pot ser una superfície per jugar o per penjar-hi avisos. Un taulell pot ser una taula llarga i estreta d’una botiga o un bar.

Una citació pot ser un fragment d’un text que es reprodueix. Una cita pot ser una trobada acordada per a un dia i una hora.

Ajornament és l’acció de deixar una cosa per a més endavant. Aplaçament pot designar l’acció de contractar algú o ocupar un lloc de treball.

Alçada pot referir-se a la dimensió vertical d’un ésser viu. Alçària designa la dimensió vertical d’un cos; altura, la distància vertical respecte d’un punt de referència.

Recolzar pot significar descansar sobre un suport físic. Per expressar adhesió o ajuda a una iniciativa, es pot dir donar suport.

Enregistrar pot significar fixar sons o imatges en un suport per reproduir-los. Per inscriure una sol·licitud en un registre es recomana registrar; també es pot fer servir enregistrar.

Precisar pot significar explicar o determinar una cosa amb precisió. Per expressar que ens cal una cosa podem fer servir necessitar.

Una taquilla pot ser el lloc on es venen entrades o bitllets. Un armariet és un moble petit on es poden guardar objectes personals.

Tothom designa totes les persones. Tot el món pot referir-se al conjunt del planeta.

Més aviat pot expressar preferència o una rectificació aproximada. Més bé pot ser el comparatiu de bé: fer una cosa més bé.

Una llista és una enumeració ordenada de noms o elements. Un llistat pot designar una llista obtinguda mitjançant un sistema informàtic o un aparell.

Els compostos de comptar i un nom en plural s’escriuen generalment sense guionet. La UPC indica que porten guionet quan el segon element comença amb r, s o x.

Mesurar pot expressar l’acció de prendre una mesura. Per donar la dimensió d’un objecte també podem fer servir fer: «la taula fa dos metres».

Un procés pot ser el conjunt d’etapes d’una operació. Processament és l’acció de processar, per exemple dades o textos.

Aclarir pot significar fer més clara una explicació. Esbandir pot significar passar aigua per una peça ensabonada per treure’n el sabó.

El pebre és una espècia que es fa servir com a condiment. El pebrot és una hortalissa.

Una taxa pot ser un import o un indicador expressat en relació amb una quantitat. Una tassa és un recipient petit per beure.

Venda és l’acció de vendre o la transacció corresponent. Una venta pot designar un establiment situat en un camí.

Paràgraf és el fragment d’un text separat gràficament dels altres. El plural és paràgrafs.

Antiguitat designa, entre altres sentits, la qualitat d’antic o el temps transcorregut des d’un origen. S’escriu antiguitat, sense dièresi.

Corregir és el verb que vol dir esmenar allò que és incorrecte. Correcció és el nom de l’acció o del resultat de corregir.

Llapis té la mateixa forma en singular i en plural. El determinant i el context indiquen si parlem d’un objecte o de més d’un.

Retolador és el nom de l’estri per escriure o dibuixar amb tinta. El plural és retoladors.

El dispositiu per controlar un aparell a distància es pot anomenar comandament a distància. El plural és comandaments a distància.

Creuar pot significar travessar d’un costat a l’altre. Encreuar pot significar posar coses en forma de creu o fer que s’intersequin.

Dades massives és una denominació catalana per a grans conjunts de dades. La UPC també recull la denominació anglesa big data.

Gaire pot expressar una quantitat indeterminada en frases negatives, interrogatives o condicionals. Massa expressa excés: més del que cal o convé.

L’adjectiu relacionat amb l’espai s’escriu espacial. El plural és espacials.

Text s’escriu sense e final. El plural és textos.

Context s’escriu sense e final. El plural és contextos.

La forma catalana és condicionat, com en aire condicionat. El nom de l’acció o del resultat és condicionament.

Wifi i Wi-Fi es poden trobar com a denominacions de la tecnologia de xarxa sense fil. Wifi és una forma habitual en català per designar la connexió.

La portada és la pàgina del llibre on figuren dades com el títol i l’autoria. La coberta és la protecció exterior del llibre.

Maldecap pot designar una preocupació o un problema. Mal de cap designa el dolor al cap.

Una pedrada és un cop donat amb una pedra o una pedra llançada. Una pedregada és una precipitació de pedres de gel.

Complet és un adjectiu que pot voler dir que no hi falta res. Complert és el participi del verb complir.

Encendre s’utilitza, entre altres casos, amb el llum. Engegar es pot utilitzar amb aparells o instal·lacions com la calefacció.

Desvelar pot significar revelar una cosa que era amagada. Desvetllar pot significar treure la son o suscitar interès.

Posar pot significar col·locar una cosa en un lloc. Ficar pot significar introduir una cosa a dins d’una altra.

Provar pot significar comprovar si una cosa funciona o intentar una acció. Emprovar-se una peça de roba pot significar posar-se-la per veure si va bé.

Si us plau és la fórmula de cortesia adequada en l’estàndard. Sisplau és una reducció col·loquial que no recull el DIEC.

«tenir la mà foradada» és una expressió figurada que pot voler dir gastar massa diners.

«enfilar-se per les parets» és una expressió figurada que pot voler dir irritar-se molt.

«mossegar-se la llengua» és una expressió figurada que pot voler dir abstenir-se de parlar.

«bufar i fer ampolles» és una expressió figurada que pot voler dir ser molt fàcil.

«girar cua» és una expressió figurada que pot voler dir marxar o tornar enrere.

«gratar-se la butxaca» és una expressió figurada que pot voler dir gastar diners.

«treure foc pels queixals» és una expressió figurada que pot voler dir mostrar indignació.

«ensenyar les dents» és una expressió figurada que pot voler dir mostrar una actitud amenaçadora.

«haver begut oli» és una expressió figurada que pot voler dir estar perdut o sense remei.

«tenir la paella pel mànec» és una expressió figurada que pot voler dir tenir el domini d’un afer.

«anar de bòlit» és una expressió figurada que pot voler dir tenir més feina de la que es pot fer.

«anar peix» és una expressió figurada que pot voler dir no entendre una matèria.

«estar a la lluna» és una expressió figurada que pot voler dir estar distret.

«fer l’orni» és una expressió figurada que pot voler dir fer veure que no se sap o no es veu una cosa.

«fer un cop de cap» és una expressió figurada que pot voler dir prendre una decisió.

«ficar-hi el nas» és una expressió figurada que pot voler dir tafanejar o intervenir en un afer aliè.

«ficar-se de peus a la galleda» és una expressió figurada que pot voler dir dir o fer una cosa inconvenient.

«llançar les campanes al vol» és una expressió figurada que pot voler dir celebrar abans d’hora.

«ofegar-se en un got d’aigua» és una expressió figurada que pot voler dir neguitejar-se per dificultats aparentment petites.

«perdre el fil» és una expressió figurada que pot voler dir deixar de seguir el curs d’un discurs.

«perdre el nord» és una expressió figurada que pot voler dir desorientar-se.

«posar fil a l’agulla» és una expressió figurada que pot voler dir començar a treballar en un assumpte.

«posar els punts sobre les is» és una expressió figurada que pot voler dir deixar les coses clares.

«prendre el pèl» és una expressió figurada que pot voler dir enganyar o fer burla d’algú.

«rentar-se les mans» és una expressió figurada que pot voler dir desentendre’s d’un assumpte.

«ser tot orelles» és una expressió figurada que pot voler dir escoltar amb molta atenció.

«tocar de peus a terra» és una expressió figurada que pot voler dir veure les coses amb realisme.

«fer els ulls grossos» és una expressió figurada que pot voler dir fer veure que no es veu una cosa.

«anar a pams» és una expressió figurada que pot voler dir tractar una qüestió de manera ordenada i pas a pas.

«donar gat per llebre» és una expressió figurada que pot voler dir enganyar oferint una cosa diferent de la promesa.

«aixecar la camisa» és una expressió figurada que pot voler dir enganyar algú.

«aixafar la guitarra» és una expressió figurada que pot voler dir espatllar els plans d’algú.

«cantar victòria» és una expressió figurada que pot voler dir celebrar un triomf sovint abans d’hora.

«buidar el pap» és una expressió figurada que pot voler dir dir allò que es tenia ganes de dir.

«perdre bous i esquelles» és una expressió figurada que pot voler dir perdre-ho tot.

«tenir-hi la mà trencada» és una expressió figurada que pot voler dir ser hàbil en una activitat.

«fer-se’n creus» és una expressió figurada que pot voler dir sorprendre’s molt.

Una estada és el fet de passar un temps en un lloc. Una estança pot ser una habitació o cambra.

Gelós pot descriure una persona que sent gelosia. Zelós pot descriure una persona que actua amb zel o diligència.

Un advocat és un professional del dret. Un alvocat és un fruit comestible.

Un plànol representa gràficament un espai o una construcció. Un planell és un terreny pla, sovint elevat.

Impartir una classe indica que algú l’ensenya. Rebre una classe indica que algú n’és alumne.

Treure pot significar fer sortir una cosa d’un lloc. Prendre pot significar agafar una cosa a algú, entre altres sentits.

Anul·lar pot significar deixar sense efecte. Anular pot ser un adjectiu que indica forma d’anell o el nom d’un dit de la mà.

Els noms dels dies de la setmana i dels mesos s’escriuen generalment amb minúscula inicial: dilluns, maig. Si comencen una frase, porten majúscula per la posició, com qualsevol altre mot.

Els noms de les estacions s’escriuen amb minúscula quan designen períodes de l’any. A començament de frase, s’hi aplica la majúscula inicial habitual.

En els noms de festivitats, els substantius i adjectius de la denominació s’escriuen amb majúscula inicial. Així, Nadal i Setmana Santa porten majúscules.

Les denominacions de càrrecs s’escriuen generalment amb minúscula inicial: presidenta, alcalde, directora. Els tractaments protocol·laris complets poden seguir un criteri diferent.

Les disciplines designades genèricament s’escriuen amb minúscula, com matemàtiques o història. Els noms propis d’assignatures concretes porten majúscules segons el criteri de la Generalitat.

Les abreviatures habituals són Sr. i Sra.; els plurals són Srs. i Sres. Les formes abreujades dels tractaments s’escriuen amb majúscula inicial i punt.

Carrer es pot abreujar com c. o c/. Quan es fa servir la barra no s’hi afegeix un punt.

Número es pot abreujar com núm. o n. La forma núm. manté l’accent i serveix tant per al singular com per al plural.

Pàgina i pàgines es poden abreujar com pàg. o p. L’abreviatura pàg. conserva l’accent i és invariable en plural.

Els símbols d’unitats no duen punt abreviatiu ni marca de plural. Quan van amb xifres es deixa un espai entre la xifra i el símbol: 30 km, 2 h.

Les abreviatures amb la part final del mot poden marcar el plural: Sr./Srs., Sra./Sres. Les formades per truncament poden ser invariables: pàg. per a pàgina i pàgines.

Doctor s’abreuja Dr. i doctora s’abreuja Dra. Els tractaments abreujats s’escriuen amb majúscula i punt.

Algunes abreviatures habituals d’adreces són av., pl., pg. i c. Carrer també es pot abreujar c/; la barra substitueix el punt.

Per exemple es pot abreujar p. ex. o p. e. Cada component abreujat porta el punt corresponent.

El símbol de l’euro és € i el codi és EUR. Els símbols no porten punt abreviatiu ni forma de plural.

Els símbols d’unitats no varien en plural: 1 km, 5 km. No s’hi afegeix punt abreviatiu.

Les sigles s’escriuen normalment sense punts ni espais entre les lletres. Algunes sigles institucionals poden combinar majúscules i minúscules, com UdG.

En general, l’article indica el plural de les sigles: les ONG, els CAP. En casos sense cap altre indicador de plural, el CPNL recull l’addició de s en titulars o eslògans.

En català la sigla habitual d’Estats Units d’Amèrica és EUA. Les sigles catalanes no repeteixen les lletres per indicar un nom en plural.

Els ordinals es poden abreujar amb una xifra i la terminació: 1r, 2n, 3r, 4t, 5è. La forma femenina pot ser 1a, 2a, 3a, 4a o 5a.

L’orella és l’òrgan de l’audició. L’oïda és el sentit que permet percebre els sons.

Un cercle és una superfície plana limitada per una circumferència. Un cèrcol pot ser una peça circular com la de bàsquet.

Obertura pot designar l’acció d’obrir o inaugurar. Apertura pot designar una orientació més oberta en un context polític o ideològic.

Portaveu designa la persona que transmet el parer d’un grup o una institució. La forma és portaveu; el plural és portaveus.

Incloent-hi pot introduir un element comprès en un conjunt. Inclòs és el participi d’incloure i concorda amb el nom quan funciona com a adjectiu.

Vam i vàrem són formes possibles de la primera persona del plural del passat perifràstic. Vam no porta accent; vàrem porta accent obert.

En textos informatius es pot fer servir «per a més informació». La UPC recomana evitar el calc «per a major informació» en aquest ús.

Disposar de pot expressar que es tenen recursos. Comptar amb pot expressar que es confia en l’ajuda d’algú.

Estar per fer pot indicar que una tasca encara està pendent. Per expressar suport a una proposta es pot dir estar a favor.

De pressa és una locució adverbial que vol dir amb rapidesa. S’escriu en dos mots.

A poc a poc és una locució que vol dir gradualment o lentament. S’escriu en quatre mots.

De sobte vol dir inesperadament o de manera brusca. La locució s’escriu en dos mots.

De debò pot voler dir realment o seriosament. La locució s’escriu separada i debò porta accent obert.

Bimensual pot indicar que una cosa passa dues vegades al mes. Bimestral indica que passa una vegada cada dos mesos.

Un arxiu pot ser un lloc o un conjunt de documents conservats. Arxivament designa l’acció d’arxivar.

Avanç pot referir-se a l’acció d’avançar. Avenç pot significar progrés.

Advertència pot ser una amonestació o un avís que reprèn. Advertiment pot ser un avís informatiu.

Una directriu pot ser una pauta general que orienta una actuació. Una directiva pot ser una norma d’una institució europea.

El web pot referir-se al lloc web, el conjunt de pàgines d’un domini. La web pot referir-se a la pàgina web.

Tanmateix expressa contrast o objecció. Així mateix pot afegir una informació, amb el sentit de també.

Altre és una forma masculina. Altra és una forma femenina.

Beure vol dir ingerir un líquid. Veure pot voler dir percebre amb els ulls.

Botar pot significar fer un salt. Votar significa emetre un vot.

Buit vol dir que no conté res. Vuit és el nombre 8.

Bull és una forma del verb bullir. Vull és una forma del verb voler.

Bola és un nom que pot designar un objecte esfèric. Vola és una forma del verb volar.

Bellesa designa la qualitat de ser bell. Vellesa pot designar el període de vida en què una persona és vella.

Bell és un adjectiu que pot significar bonic. Vell pot indicar que una persona o una cosa té molts anys.

Bast pot significar mancat de finor. Vast pot significar molt extens.

Una baca pot ser un dispositiu per portar càrrega sobre un vehicle. Una vaca és la femella bovina.

Cabem és una forma del verb cabre. Cavem és una forma del verb cavar.

Un cigne és un ocell aquàtic. Un signe pot ser una marca que representa una informació.

Una casa pot ser un habitatge. Caça designa l’acció de caçar o les peces caçades.

Casar pot significar unir dues persones en matrimoni. Caçar pot significar perseguir animals per capturar-los.

Una sessió pot ser una reunió o un període dedicat a una activitat. Una cessió és l’acció de cedir.

Un abís és una profunditat molt gran. Un avís és una comunicació que informa d’alguna cosa.

Probable vol dir que té probabilitat de passar o de ser cert. Provable vol dir que es pot provar o demostrar.

Un cossi és un recipient gros, sovint per rentar-hi roba. Un cosí és un fill d’un oncle o una tia; el femení és cosina.

Cosir vol dir unir roba o altres materials amb fil. Collir pot significar recollir fruits o flors.

En català, «malaltia» és una forma adequada per expressar una alteració de la salut. La forma «enfermetat» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «safata» és una forma adequada per expressar un recipient pla per portar objectes. La forma «bandeja» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «endoll» és una forma adequada per expressar el punt de connexió elèctrica. La forma «enchufe» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «recerca» és una forma adequada per expressar l’acció de buscar o investigar. La forma «búsqueda» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «esdeveniment» és una forma adequada per expressar un fet o acte que té lloc. La forma «aconteixement» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «frontissa» és una forma adequada per expressar la peça articulada d’una porta. La forma «bisagra» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «esgotar» és una forma adequada per expressar acabar del tot una quantitat. La forma «agotar» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «desenvolupar» és una forma adequada per expressar fer créixer o dur a terme un projecte. La forma «desarrollar» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «xarxa» és una forma adequada per expressar un conjunt d’elements connectats. La forma «red» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «rebedor» és una forma adequada per expressar l’espai d’entrada d’un habitatge. La forma «recibidor» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «arrodonir» és una forma adequada per expressar donar forma rodona o aproximar una xifra. La forma «redondejar» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «trair» és una forma adequada per expressar faltar a la confiança d’algú. La forma «traicionar» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «cogombre» és una forma adequada per expressar l’hortalissa verda que es menja en amanida. La forma «pepino» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «catifa» és una forma adequada per expressar una peça tèxtil que cobreix el terra. La forma «alfombra» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «tempesta» és una forma adequada per expressar un episodi de temps violent amb pluja o llamps. La forma «tormenta» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «acomiadar» és una forma adequada per expressar dir adeu o posar fi a una relació laboral. La forma «despedir» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «penedir-se» és una forma adequada per expressar lamentar una acció pròpia. La forma «arrepentir-se» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «rebutjar» és una forma adequada per expressar no acceptar una proposta. La forma «rechazar» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «pertànyer» és una forma adequada per expressar ser propietat d’algú o formar part d’un conjunt. La forma «pertenèixer» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «sospita» és una forma adequada per expressar una creença sense confirmació. La forma «sospetxa» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «llindar» és una forma adequada per expressar el límit d’entrada o un valor a partir del qual passa alguna cosa. La forma «umbral» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «estona» és una forma adequada per expressar un període de temps. La forma «rato» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «habitatge» és una forma adequada per expressar una casa o un pis on es viu. La forma «vivenda» no és l’opció estàndard en aquest context.

En català, «malbaratar» és una forma adequada per expressar gastar o utilitzar recursos sense profit. La forma «derrotxar» no és l’opció estàndard en aquest context.

Aviat pot indicar que falta poc temps, o bé que una cosa passa abans del previst. D’hora indica una hora relativament poc avançada.

Darrere és un adverbi o una preposició de lloc: indica una posició posterior. Darrera pot ser el femení de darrer, amb el sentit d’última.

Renyar algú és reprendre’l o recriminar-li una conducta. Renyir pot significar trencar una amistat o mantenir una disputa.

Un acte pot ser una cerimònia o una acció. Una acta és un document que deixa constància del que ha passat en una reunió o sessió.

Afilar és fer tallant una eina o una fulla. Filar pot ser convertir fibres en fil.

Emigrar és deixar el lloc d’origen per establir-se en un altre. Immigrar és arribar a un lloc procedent d’un altre per establir-s’hi.

L’eficàcia és la capacitat d’assolir el resultat previst. L’eficiència relaciona el resultat amb els recursos emprats.

La mitjana aritmètica és la suma de les dades dividida pel nombre de dades. La mediana és el valor central de les dades ordenades; si n’hi ha un nombre parell, se sol calcular amb els dos valors centrals.

Desertificació designa la formació de deserts influïda per l’activitat humana. Desertització designa el procés de formació de deserts per causes naturals.

El capital pot designar els recursos econòmics. La capital pot designar la ciutat principal d’un estat o territori.

El coma pot designar un estat de pèrdua de consciència. La coma és un signe de puntuació.

El vocal pot designar un membre d’un òrgan col·legiat; el femení per a una dona és la vocal. La vocal també designa una lletra o un so vocàlic.

El cura és un capellà. La cura pot ser l’atenció que es dona a una persona o el procés de guariment.

El son és l’estat de dormir. La son és la necessitat o les ganes de dormir.

Un certificat pot ser el document que acredita un fet. La certificació pot ser l’acció o el procés de certificar.

Citar pot consistir a reproduir un fragment d’una font. Esmentar vol dir fer menció d’algú o d’alguna cosa.

La locució «de seguida» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir immediatament o al cap de molt poc temps.

La locució «a través de» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per mitjà de o passant d’un costat a l’altre.

La locució «de vegades» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir en algunes ocasions.

La locució «en canvi» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per introduir un contrast.

La locució «per tant» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per introduir una conclusió.

La locució «a més a més» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per afegir una informació.

La locució «per descomptat» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per expressar que una cosa es dona per segura o per afirmar amb èmfasi.

La locució «a causa de» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per introduir el motiu davant d’un nom.

La locució «en comptes de» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per indicar substitució o alternativa davant d’un nom o un infinitiu.

La locució «de tant en tant» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per indicar que una cosa passa ocasionalment.

La locució «a prop de» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per indicar proximitat.

La locució «de fet» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per introduir una precisió o explicar una realitat.

La locució «en efecte» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per confirmar una afirmació.

La locució «en primer lloc» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per introduir el primer punt d’una exposició.

La locució «a la vegada» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per indicar simultaneïtat.

La locució «de moment» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per indicar que una situació és provisional o vigent ara.

La locució «tot seguit» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per indicar que una cosa passa immediatament després.

La locució «de cop i volta» s’escriu amb les paraules separades i es fa servir per indicar que una cosa passa sobtadament.

En els contextos d’aquesta guia, «dependre» introdueix el complement amb «de». Per exemple: La reserva depèn de la disponibilitat.

En els contextos d’aquesta guia, «confiar» introdueix el complement amb «en». Per exemple: Confio en la teva ajuda.

En els contextos d’aquesta guia, «interessar-se» introdueix el complement amb «per». Per exemple: S’interessa per la música.

En els contextos d’aquesta guia, «renunciar» introdueix el complement amb «a». Per exemple: Ha renunciat a la plaça.

En els contextos d’aquesta guia, «optar» introdueix el complement amb «per». Per exemple: Hem optat per la segona proposta.

En els contextos d’aquesta guia, «accedir» introdueix el complement amb «a». Per exemple: Accedeix a la plataforma.

En els contextos d’aquesta guia, «assistir» introdueix el complement amb «a». Per exemple: Assisteix a la reunió.

En els contextos d’aquesta guia, «consistir» introdueix el complement amb «en». Per exemple: La prova consisteix en una entrevista.

En els contextos d’aquesta guia, «contribuir» introdueix el complement amb «a». Per exemple: Contribueix a la recerca.

En els contextos d’aquesta guia, «fixar-se» introdueix el complement amb «en». Per exemple: Es fixa en els detalls.

En els contextos d’aquesta guia, «queixar-se» introdueix el complement amb «de». Per exemple: Es queixa de la calor.

En els contextos d’aquesta guia, «acostumar-se» introdueix el complement amb «a». Per exemple: S’acostuma a la rutina.

En els contextos d’aquesta guia, «dedicar-se» introdueix el complement amb «a». Per exemple: Es dedica a la música.

En els contextos d’aquesta guia, «atrevir-se» introdueix el complement amb «a». Per exemple: S’atreveix a parlar.

En els contextos d’aquesta guia, «assemblar-se» introdueix el complement amb «a». Per exemple: S’assembla a la seva germana.

En els contextos d’aquesta guia, «assabentar-se» introdueix el complement amb «de». Per exemple: S’assabenta de la notícia.

En aquest context, en català podem fer servir «qualitat» per expressar la propietat o el grau de qualitat d’una cosa.

En aquest context, en català podem fer servir «quantitat» per expressar una mesura de quant o quant n’hi ha.

En aquest context, en català podem fer servir «estrany» per expressar una cosa que sorprèn o resulta poc habitual.

En aquest context, en català podem fer servir «estranger» per expressar una persona d’un altre país o un país diferent del propi.

En aquest context, en català podem fer servir «sovint» per expressar una freqüència elevada, com en «a menudo».

En aquest context, en català podem fer servir «seriós» per expressar una persona o cosa formal o greu, en masculí singular.

En aquest context, en català podem fer servir «temptació» per expressar el desig o impuls de fer alguna cosa.

En aquest context, en català podem fer servir «segrestar» per expressar retenir una persona il·legalment.

En aquest context, en català podem fer servir «testimoni» per expressar una persona que ha presenciat un fet.

En aquest context, en català podem fer servir «recaptar» per expressar aplegar diners, impostos o fons.

En aquest context, en català podem fer servir «jutjat» per expressar un òrgan judicial o l’edifici on actua.

En aquest context, en català podem fer servir «inserir» per expressar posar un element dins d’un altre.

En aquest context, en català podem fer servir «afalagar» per expressar dir o fer alguna cosa agradable per complaure algú.

En aquest context, en català podem fer servir «menyspreu» per expressar la manca d’estima o consideració.

En aquest context, en català podem fer servir «retard» per expressar un endarreriment respecte a l’hora prevista.

En aquest context, en català podem fer servir «fallida» per expressar una situació de fracàs econòmic o insolvència.

En aquest context, en català podem fer servir «entestar-se» per expressar insistir obstinadament en una cosa.

En aquest context, en català podem fer servir «escombraries» per expressar els residus domèstics que es llencen.

En aquest context, en català podem fer servir «ensurt» per expressar una impressió sobtada de por.

En aquest context, en català podem fer servir «bústia» per expressar el receptacle on es reben cartes o missatges.

En aquest context, en català podem fer servir «segell» per expressar la marca o l’adhesiu postal, segons el context.

En aquest context, en català podem fer servir «escalfar» per expressar fer augmentar la temperatura.

Segons l’ortografia actual, «soc» s’escriu sense accent diacrític en els significats habituals. Soc és la primera persona del present de ser; també és un nom que pot designar una soca.

Segons l’ortografia actual, «dona» s’escriu sense accent diacrític en els significats habituals. Dona pot ser un nom o una forma del verb donar.

Segons l’ortografia actual, «net» s’escriu sense accent diacrític en els significats habituals. Net pot designar un descendent o significar que no és brut.

Segons l’ortografia actual, «os» s’escriu sense accent diacrític en els significats habituals. Os pot designar un animal o una peça de l’esquelet.

Segons l’ortografia actual, «vens» s’escriu sense accent diacrític en els significats habituals. Vens pot ser una forma tant de venir com de vendre.

Segons l’ortografia actual, «ves» s’escriu sense accent diacrític en els significats habituals. Ves pot ser l’imperatiu d’anar i també una forma de l’imperatiu de veure.

Segons l’ortografia actual, «fora» s’escriu sense accent diacrític en els significats habituals. Fora pot indicar una posició exterior o ser una forma del verb ser.

Segons l’ortografia actual, «bota» s’escriu sense accent diacrític en els significats habituals. Bota pot designar una peça de calçat, un recipient o una forma de botar.

A veure combina la preposició a amb el verb veure i pot introduir una comprovació. Haver és un verb que pot funcionar com a auxiliar o formar part de la construcció haver-hi.

Seure pot expressar que una persona està asseguda o pren seient. Asseure pot expressar que algú fa seure una altra persona.

Fer por vol dir provocar por a algú. Tenir por vol dir experimentar aquest sentiment.

Trobar pot voler dir localitzar una persona o cosa. Trobar-se pot indicar una trobada mútua o un estat personal.

Posar pot significar col·locar una cosa en un lloc. Posar-se pot indicar que una persona es col·loca una peça o adopta una posició.

Rentar és netejar una persona, un animal o una cosa. Rentar-se és rentar el propi cos o una part del propi cos.

Aixecar pot significar alçar una cosa. Aixecar-se pot significar posar-se dret o llevar-se.

Canviar pot significar substituir una cosa per una altra. Canviar-se pot significar substituir-se la roba o canviar el propi aspecte.

Moure pot significar desplaçar alguna cosa. Moure’s pot expressar que una persona o cosa es desplaça.

Portar pot significar dur una cosa a un lloc. Emportar-se pot indicar que algú se’n va duent una cosa.

Tornar pot significar anar de nou a un lloc o retornar una cosa. Tornar-se pot expressar un canvi d’estat o de caràcter.

Quedar pot indicar que resta una quantitat o que s’acorda una trobada. Quedar-se pot expressar que una persona roman en un lloc.

Dir pot significar expressar alguna cosa amb paraules. Dir-se pot indicar el nom d’una persona.

Sentir pot significar percebre un so. Sentir-se pot descriure l’estat físic o emocional propi.

En l’escriptura formal, el gerundi pot expressar una acció simultània o anterior, però no és la manera adequada d’encadenar un fet posterior independent.

En redacció formal, quan volem especificar el contingut o la funció d’un document, és preferible una oració de relatiu en lloc d’un gerundi que modifica el nom.

En interrogatives i condicionals, «ningú» i «res» poden tenir valor positiu: «Hi ha ningú?» pot voler dir «Hi ha algú?».

En el model de correu del CPNL, una salutació sense verb es tanca amb coma, com «Benvolguda Marta,».

Segons el model del CPNL, un comiat sense verb acaba amb coma; una oració de comiat acaba amb punt.

En un correu formal convé mantenir el tractament triat: «vós» combina amb formes com «us» i «vostre»; «vostè» amb «li» i «seu».

S’escriu «col·laborar», amb ela geminada (l·l), per designar treballar conjuntament.

S’escriu «col·lecció», amb ela geminada (l·l), per designar un conjunt d’objectes o obres reunits.

S’escriu «col·lectiu», amb ela geminada (l·l), per designar un grup de persones o una cosa compartida per un grup.

S’escriu «col·locar», amb ela geminada (l·l), per designar posar una cosa en un lloc.

S’escriu «cancel·lar», amb ela geminada (l·l), per designar anul·lar una reserva, una activitat o un acord.

S’escriu «instal·lar», amb ela geminada (l·l), per designar posar en funcionament o establir en un lloc.

S’escriu «excel·lent», amb ela geminada (l·l), per designar de qualitat molt alta.

S’escriu «il·legal», amb ela geminada (l·l), per designar contrari a la llei.

S’escriu «il·luminar», amb ela geminada (l·l), per designar fer llum en un espai.

S’escriu «sol·licitud», amb ela geminada (l·l), per designar una petició formal.

S’escriu «pel·lícula», amb ela geminada (l·l), per designar una obra cinematogràfica.

S’escriu «paral·lel», amb ela geminada (l·l), per designar que manté la mateixa direcció sense trobar-se amb un altre element.

S’escriu «novel·la», amb ela geminada (l·l), per designar una obra narrativa de ficció.

S’escriu «intel·ligent», amb ela geminada (l·l), per designar que mostra intel·ligència.

S’escriu «tranquil·litat», amb ela geminada (l·l), per designar l’estat de calma.

«tant de bo» es fa servir per expressar un desig.

«de franc» es fa servir per indicar que no s’ha de pagar.

«en va» es fa servir per indicar que una acció no ha aconseguit el resultat esperat.

«si més no» es fa servir per introduir una precisió amb el sentit de «almenys».

«a partir de» es fa servir per indicar el punt inicial d’un temps, un lloc o una dada.

«de mica en mica» es fa servir per indicar que una acció passa gradualment.

«per endavant» es fa servir per indicar anticipació.

«al cap i a la fi» es fa servir per introduir una consideració final.

«en tot cas» es fa servir per introduir una precisió o una alternativa aplicable.

«malgrat tot» es fa servir per introduir un fet que es produeix tot i una dificultat.

«tot i això» es fa servir per introduir un contrast amb el que s’acaba de dir.

«per això» es fa servir per introduir una conseqüència relacionada amb el que precedeix.

«en conseqüència» es fa servir per presentar una conclusió o conseqüència.

«a continuació» es fa servir per indicar que una acció o informació ve després d’una altra.

«d’una banda i de l’altra» es fa servir per ordenar dues idees, aspectes o punts de vista.

«fins i tot» es fa servir per afegir un cas que es presenta com a extrem o sorprenent.

«per exemple» es fa servir per introduir un cas que il·lustra una explicació.

«és a dir» es fa servir per introduir una reformulació o un aclariment.

«per cert» es fa servir per introduir un comentari relacionat o un canvi de tema.

«en principi» es fa servir per presentar una previsió inicial que pot canviar.

Emprendre pot significar iniciar una activitat o un projecte. Aprendre vol dir adquirir coneixements o habilitats.

Aterrar pot significar que una aeronau toca terra. Aterrir pot significar causar una por molt intensa.

Afamat pot indicar que algú té molta fam. Famós vol dir conegut per molta gent.

Comptar amb algú o alguna cosa pot voler dir disposar-ne o confiar-hi. Contar pot significar narrar una història.

Gosar significa atrevir-se a fer alguna cosa. Gaudir pot significar fruir d’una experiència o d’un dret.

Una despesa és una quantitat de diners que es gasta. Un rebost és un espai on es guarden aliments.

«D’aquí a» pot indicar el temps que falta fins que comença un fet. «En» pot indicar la durada que cal per completar una acció.

Feina pot referir-se a una tasca concreta que cal fer. Treball pot designar una activitat o el resultat d’un estudi.

«triar» i «escollir» poden fer referència a seleccionar una opció entre diverses. En els exemples s’accepten totes dues formes.

«cercar» i «buscar» poden fer referència a intentar trobar una cosa o una persona. En els exemples s’accepten totes dues formes.

«mirall» i «espill» poden fer referència a una superfície que reflecteix imatges. En els exemples s’accepten totes dues formes.

«vermell» i «roig» poden fer referència a el color vermell. En els exemples s’accepten totes dues formes.

«aquí» i «ací» poden fer referència a el lloc proper a qui parla. En els exemples s’accepten totes dues formes.

«meva» i «meua» poden fer referència a la possessió d’un nom femení singular de primera persona. En els exemples s’accepten totes dues formes.

«tomàquet» i «tomata» poden fer referència a el fruit de la tomaquera. En els exemples s’accepten totes dues formes.

La paraula s’escriu amb ela geminada i amb accent tancat a la o final: il·lusió.

S’escriu al·lèrgia, amb ela geminada i accent obert a la e.

S’escriu col·legi, amb ela geminada i accent obert a la e.

S’escriu mil·límetre, amb ela geminada i accent a la primera i.

S’escriu mil·lenni, amb ela geminada i dues enes.

S’escriu metàl·lic, amb accent obert a la a i ela geminada.

S’escriu síl·laba, amb accent a la i i ela geminada.

El singular és país, amb accent; el plural és països, amb dièresi a la i.

El singular veí porta accent; el plural veïns porta dièresi.

Raïm s’escriu amb dièresi a la i per indicar que forma una síl·laba separada de la a.

El participi masculí és agraït i el femení és agraïda, amb dièresi.

Lingüística s’escriu amb dièresi a la u i accent a la i tònica.

Digués és una forma de l’imperfet de subjuntiu del verb dir. Digues és una forma d’imperatiu per adreçar-se a tu.

Tingués és una forma de l’imperfet de subjuntiu del verb tenir. Tingues és una forma d’imperatiu per adreçar-se a tu.

Estigués és una forma de l’imperfet de subjuntiu del verb estar. Estigues és una forma d’imperatiu per adreçar-se a tu.

Hagués és una forma de l’imperfet de subjuntiu del verb haver. En textos antics pots trobar altres formes; per als exercicis es demana l’estàndard actual.

Faci és una forma del present de subjuntiu del verb fer. La parla col·loquial pot presentar altres formes; la guia se centra en l’escriptura formal.

Vagi és una forma del present de subjuntiu del verb anar. Altres varietats normatives fan servir formes com «vaja»; no s’han de tractar com a errors.

Pugui és una forma del present de subjuntiu del verb poder. Altres varietats normatives fan servir formes com «puga»; els exercicis demanen la sèrie en -ui.

Sàpiga porta accent perquè és una paraula esdrúixola. El plural de nosaltres és «sapiguem», sense accent en aquesta posició; hi ha variants normatives com «sàpia».

Càpiga porta accent perquè és una paraula esdrúixola. També existeixen variants normatives com «càpia»; l’exercici demana la forma «càpiga».

Hàgim s’escriu amb accent perquè és una paraula esdrúixola. La forma «haguem» també és normativa en altres varietats; no s’ha de corregir automàticament.

El participi estàndard del verb saber és «sabut». Alguns parlars poden presentar altres formes col·loquials; en l’exercici es demana el participi estàndard.

El participi estàndard de cabre o caber és «cabut». La construcció pot variar segons el parlar; els exercicis demanen la forma estàndard.

«fer un petó» es fa servir per expressar afecte fent un petó.

«fer vergonya» es fa servir per provocar una sensació de vergonya.

«fer mandra» es fa servir per provocar poca disposició a fer una activitat.

«fer ràbia» es fa servir per provocar ràbia o indignació.

«fer fàstic» es fa servir per provocar una sensació de repulsió.

«fer la impressió» es fa servir per expressar una percepció o una aparença.

«fer una passejada» es fa servir per passejar durant una estona.

«fer un salt» es fa servir per saltar una vegada.

«donar l’enhorabona» es fa servir per felicitar una persona per un èxit.

«donar el condol» es fa servir per expressar condol a una persona que ha patit una pèrdua.

«donar un cop de mà» es fa servir per ajudar algú.

«donar la mà» es fa servir per allargar la mà a algú o saludar-lo amb la mà.

Tant «fer un cop d’ull» com «donar un cop d’ull» són possibles amb el sentit de mirar una cosa ràpidament.

«Fer lloc» vol dir deixar espai; «donar lloc» pot voler dir originar una conseqüència.

En general, després de dos punts s’escriu minúscula si continua la mateixa frase o comença una enumeració. Una citació que reprodueix una oració completa sol començar amb majúscula.

En una enumeració senzilla, normalment no es posa coma davant de la conjunció «i» que introdueix l’últim element.

En general no es posa una coma entre el verb i el seu complement directe.

Quan «però» uneix dues oracions amb valor de contrast, és habitual separar-les amb una coma.

El signe d’interrogació de tancament ja fa la funció de punt final: no cal afegir-hi un altre punt.

Per deixar una enumeració oberta pots fer servir «etc.» o punts suspensius; habitualment no es combinen perquè expressen una idea semblant.

En la puntuació habitual, la coma, el punt, els dos punts i el punt i coma s’escriuen enganxats al mot anterior; després hi va un espai si continua el text.

Una pregunta indirecta integrada en una oració enunciativa no necessita signes d’interrogació propis.

Quan «espero que» expressa un desig, sovint introdueix una subordinada en subjuntiu.

Quan «no crec que» expressa dubte, la subordinada sovint va en subjuntiu: «No crec que vingui».

La construcció «cal que» pot expressar necessitat i introdueix habitualment una subordinada en subjuntiu.

En una ordre negativa, es fa servir el subjuntiu i els pronoms febles van davant del verb: «No el miris».

En castellà, «acostarse» pot correspondre a «ajeure’s» en català. El mot català «acostar-se» pot voler dir apropar-se.

En castellà, «ampolla» pot correspondre a «butllofa» en català. El mot català «ampolla» pot voler dir recipient per a líquids.

En castellà, «bordar» pot correspondre a «brodar» en català. El mot català «bordar» pot voler dir lladrar, especialment un gos.

En castellà, «cebada» pot correspondre a «ordi» en català. El mot català «civada» pot voler dir cereal anomenat avena en castellà.

En castellà, «cama» pot correspondre a «llit» en català. El mot català «cama» pot voler dir extremitat inferior.

En castellà, «tasca» pot correspondre a «taverna» en català. El mot català «tasca» pot voler dir feina o activitat encomanada.

En castellà, «balda» pot correspondre a «prestatge» en català. El mot català «balda» pot voler dir peça que assegura una porta o finestra.

En castellà, «bicho» pot correspondre a «bestiola» en català. El mot català «bitxo» pot voler dir mena de pebrot petit i picant.

En castellà, «desguazar» pot correspondre a «desballestar» en català. El mot català «desguassar» pot voler dir treure l’aigua acumulada.

En castellà, «plegar» pot correspondre a «plegar» en català. El mot català «plegar» pot voler dir acabar o interrompre la jornada de feina.

En castellà, «cocina» pot correspondre a «cuina» en català. El mot català «cosina» pot voler dir filla de l’oncle o de la tia.

En castellà, «coto» pot correspondre a «vedat» en català. El mot català «cotó» pot voler dir fibra tèxtil.

En castellà, «desnudar» pot correspondre a «despullar» en català. El mot català «desnuar» pot voler dir desfer un nus.

En castellà, «esquina» pot correspondre a «cantonada» en català. El mot català «esquena» pot voler dir part posterior del tronc.

En castellà, «fresa» pot correspondre a «maduixa» en català. El mot català «fressa» pot voler dir soroll continu o remor.

En castellà, «fusta» pot correspondre a «fuet» en català. El mot català «fusta» pot voler dir material dels arbres.

En castellà, «hambre» pot correspondre a «gana» en català. El mot català «ambre» pot voler dir resina fòssil.

En castellà, «hombres» pot correspondre a «homes» en català. El mot català «ombres» pot voler dir zones sense llum directa.

En castellà, «jueves» pot correspondre a «dijous» en català. El mot català «jueves» pot voler dir dones jueves.

En castellà, «llevarse» pot correspondre a «emportar-se» en català. El mot català «llevar-se» pot voler dir aixecar-se del llit.

En castellà, «manar» pot correspondre a «rajar» en català. El mot català «manar» pot voler dir donar ordres.

En castellà, «mancha» pot correspondre a «taca» en català. El mot català «manxa» pot voler dir instrument per impulsar aire.

En castellà, «mares» pot correspondre a «mars» en català. El mot català «mares» pot voler dir dones amb fills.

En castellà, «mató» pot correspondre a «va matar» en català. El mot català «mató» pot voler dir formatge fresc.

En castellà, «nombre» pot correspondre a «nom» en català. El mot català «nombre» pot voler dir quantitat o concepte matemàtic.

En castellà, «paño» pot correspondre a «drap» en català. El mot català «pany» pot voler dir mecanisme per tancar una porta.

En castellà, «pares» pot correspondre a «parells» en català. El mot català «pares» pot voler dir progenitors.

En castellà, «pegar» pot correspondre a «enganxar» en català. El mot català «pegar» pot voler dir donar cops.

En castellà, «por» pot correspondre a «per» en català. El mot català «por» pot voler dir sensació de temor.

En castellà, «poste» pot correspondre a «pal» en català. El mot català «post» pot voler dir peça plana de fusta.

En castellà, «primo» pot correspondre a «cosí» en català. El mot català «prim» pot voler dir de poc gruix o corpulència.

En castellà, «pujar» pot correspondre a «fer una oferta» en català. El mot català «pujar» pot voler dir anar cap amunt.

En castellà, «rajar» pot correspondre a «tallar» en català. El mot català «rajar» pot voler dir sortir un líquid d’una font o obertura.

En castellà, «rentar» pot correspondre a «rendir» en català. El mot català «rentar» pot voler dir netejar amb aigua o un altre líquid.

En castellà, «res» pot correspondre a «bèstia» en català. El mot català «res» pot voler dir cap cosa.

En castellà, «pare» pot correspondre a «s’aturi» en català. El mot català «pare» pot voler dir progenitor masculí.

En castellà, «cometa» pot correspondre a «estel» en català. El mot català «cometa» pot voler dir signe de puntuació que delimita una citació.

En castellà, «surtir» pot correspondre a «proveir» en català. El mot català «sortir» pot voler dir anar de dins cap enfora.

En castellà, «cercar» pot correspondre a «envoltar» en català. El mot català «cercar» pot voler dir buscar.

En castellà, «exprimir» pot correspondre a «esprémer» en català. El mot català «exprimir» pot voler dir expressar amb paraules o signes.

En anglès, «library» pot correspondre a «biblioteca» en català. El mot català «llibreria» pot voler dir botiga de llibres.

En anglès, «exit» pot correspondre a «sortida» en català. El mot català «èxit» pot voler dir resultat favorable.

En anglès, «carpet» pot correspondre a «catifa» en català. El mot català «carpeta» pot voler dir coberta per guardar papers.

En anglès, «actually» pot correspondre a «en realitat» en català. El mot català «actualment» pot voler dir en el temps present.

En anglès, «embarrassed» pot correspondre a «avergonyida» en català. El mot català «embarassada» pot voler dir que espera una criatura.

En anglès, «parents» pot correspondre a «pares» en català. El mot català «parents» pot voler dir familiars.

En anglès, «sensible» pot correspondre a «assenyat» en català. El mot català «sensible» pot voler dir que sent o percep fàcilment.

En anglès, «constipated» pot correspondre a «restrenyit» en català. El mot català «constipat» pot voler dir que té un refredat.

En anglès, «large» pot correspondre a «gran» en català. El mot català «llarg» pot voler dir que té molta longitud.

En anglès, «eventually» pot correspondre a «finalment» en català. El mot català «eventualment» pot voler dir de manera ocasional o si es dona el cas.

En el sentit de dispositiu que regula la sortida d’aigua, el castellà «grifo» es pot traduir per «aixeta» en català.

En el sentit de estri per escombrar, el castellà «escoba» es pot traduir per «escombra» en català.

En el sentit de recipient amb nansa, el castellà «cubo» es pot traduir per «galleda» en català.

En el sentit de producte de neteja, el castellà «lejía» es pot traduir per «lleixiu» en català.

En el sentit de peça tova per recolzar-hi el cap, el castellà «almohada» es pot traduir per «coixí» en català.

En el sentit de peça de roba del llit, el castellà «sábana» es pot traduir per «llençol» en català.

En el sentit de peça de roba per eixugar-se, el castellà «toalla» es pot traduir per «tovallola» en català.

En el sentit de obertura que deixa entrar llum o aire, el castellà «ventana» es pot traduir per «finestra» en català.

En el sentit de superfície interior que tanca una habitació per dalt, el castellà «techo» es pot traduir per «sostre» en català.

En el sentit de element vertical que tanca o separa espais, el castellà «pared» es pot traduir per «paret» en català.

En el sentit de peça d’obra feta generalment d’argila, el castellà «ladrillo» es pot traduir per «maó» en català.

En el sentit de moble per guardar-hi objectes, el castellà «armario» es pot traduir per «armari» en català.

En el sentit de cobert amb pues, el castellà «tenedor» es pot traduir per «forquilla» en català.

En el sentit de cobert per prendre líquids o aliments tous, el castellà «cuchara» es pot traduir per «cullera» en català.

En el sentit de estri de tall amb mànec i fulla, el castellà «cuchillo» es pot traduir per «ganivet» en català.

En el sentit de recipient pla per fregir, el castellà «sartén» es pot traduir per «paella» en català.

En el sentit de recipient per cuinar, el castellà «cazuela» es pot traduir per «cassola» en català.

En el sentit de recipient petit amb mànec per cuinar, el castellà «cazo» es pot traduir per «cassó» en català.

En el sentit de estri per ratllar aliments, el castellà «rallador» es pot traduir per «ratllador» en català.

En el sentit de estri per obrir llaunes, el castellà «abrelatas» es pot traduir per «obrellaunes» en català.

En el sentit de part del carrer destinada als vianants, el castellà «acera» es pot traduir per «vorera» en català.

En el sentit de senyal lluminós que regula el trànsit, el castellà «semáforo» es pot traduir per «semàfor» en català.

En el sentit de punt on es troben dos o més carrers, el castellà «cruce» es pot traduir per «cruïlla» en català.

En el sentit de lloc senyalitzat per travessar un carrer, el castellà «paso de peatones» es pot traduir per «pas de vianants» en català.

En el sentit de espai exterior d’una botiga on s’exposen productes, el castellà «escaparate» es pot traduir per «aparador» en català.

En el sentit de recipient per llençar-hi papers i residus petits, el castellà «papelera» es pot traduir per «paperera» en català.

En el sentit de lloc destinat a estacionar vehicles, el castellà «aparcamiento» es pot traduir per «aparcament» en català.

En el sentit de element de protecció al costat d’una escala o balcó, el castellà «barandilla» es pot traduir per «barana» en català.

En el sentit de conjunt de graons que comunica nivells, el castellà «escalera» es pot traduir per «escala» en català.

En el sentit de peça roscada que serveix per fixar elements, el castellà «tornillo» es pot traduir per «cargol» en català.

En el sentit de hortalissa de pell generalment morada, el castellà «berenjena» es pot traduir per «albergínia» en català.

En el sentit de hortalissa de forma allargada, el castellà «calabacín» es pot traduir per «carbassó» en català.

En el sentit de fruit de pell dura que es fa servir a la cuina, el castellà «calabaza» es pot traduir per «carabassa» en català.

En el sentit de arrel comestible generalment taronja, el castellà «zanahoria» es pot traduir per «pastanaga» en català.

En el sentit de hortalissa de fulla per a amanides, el castellà «lechuga» es pot traduir per «enciam» en català.

En el sentit de bulb comestible de gust característic, el castellà «cebolla» es pot traduir per «ceba» en català.

En el sentit de bulb comestible de gust intens, el castellà «ajo» es pot traduir per «all» en català.

En el sentit de fruit petit del cirerer, el castellà «cereza» es pot traduir per «cirera» en català.

En el sentit de fruit del presseguer, el castellà «melocotón» es pot traduir per «préssec» en català.

En el sentit de fruit del taronger, el castellà «naranja» es pot traduir per «taronja» en català.

En el sentit de fruit gros amb polpa generalment vermella, el castellà «sandía» es pot traduir per «síndria» en català.

En el sentit de fruit tropical de pell dura, el castellà «piña» es pot traduir per «pinya» en català.

En el sentit de llavor verda comestible, el castellà «guisante» es pot traduir per «pèsol» en català.

En el sentit de llegum de llavor petita i aplanada, el castellà «lenteja» es pot traduir per «llentia» en català.

En el sentit de llegum de llavor arrodonida, el castellà «garbanzo» es pot traduir per «cigró» en català.

En el sentit de afecció lleu habitual de les vies respiratòries, el castellà «resfriado» es pot traduir per «refredat» en català.

En el sentit de sensació d’inestabilitat o de perdre l’equilibri, el castellà «mareo» es pot traduir per «mareig» en català.

En el sentit de instrument amb lents que ajuda a veure-hi, el castellà «gafas» es pot traduir per «ulleres» en català.

En el sentit de indicació escrita de preparació d’un plat o de medicació, el castellà «receta» es pot traduir per «recepta» en català.

En el sentit de hora reservada abans d’una visita o gestió, el castellà «cita previa» es pot traduir per «cita prèvia» en català.

En el sentit treballat, «de valent» vol dir amb molta intensitat o esforç.

En el sentit treballat, «de retruc» vol dir indirectament, com a conseqüència d’un altre fet.

En el sentit treballat, «de bell nou» vol dir una altra vegada o novament.

En el sentit treballat, «per barba» vol dir per cada persona.

En el sentit treballat, «pel cap baix» vol dir com a mínim.

En el sentit treballat, «peti qui peti» vol dir sense aturar-se per les conseqüències o per qui pugui resultar afectat.

En el sentit treballat, «amb mitges tintes» vol dir de manera poc clara o sense una posició decidida.

En el sentit treballat, «a la quinta forca» vol dir en un lloc molt llunyà.

En el sentit treballat, «clar i català» vol dir de manera clara i entenedora.

En el sentit treballat, «de fit a fit» vol dir amb la mirada fixa.

En el sentit treballat, «amb tots els ets i uts» vol dir amb tots els detalls.

En el sentit treballat, «en un tres i no res» vol dir en molt poc temps.

En el sentit treballat, «a ulls clucs» vol dir amb confiança plena, sense reserves.

En el sentit treballat, «a desdir» vol dir en gran quantitat.

En el sentit treballat, «a tocar» vol dir molt a prop.

En el sentit treballat, «a tot estirar» vol dir com a màxim.

En el sentit treballat, «en un tancar i obrir d’ulls» vol dir en molt poc temps.

En el sentit treballat, «com el peix a l’aigua» vol dir molt còmode en un ambient.

En el sentit treballat, «amb la cua entre les cames» vol dir avergonyit o humiliat després d’una derrota.

En el sentit treballat, «fer el cor fort» vol dir armar-se de valor per afrontar una situació difícil.

En el sentit treballat, «remenar les cireres» vol dir tenir el poder de decidir o dirigir un afer.

En el sentit treballat, «partir peres» vol dir trencar una relació o deixar de tractar-se.

En el sentit treballat, «ser al rovell de l’ou» vol dir ser al centre d’un lloc o d’un afer.

En el sentit treballat, «pesar figues» vol dir fer becaines o estar mig adormit.

En el sentit treballat, «treure el fetge per la boca» vol dir fer un esforç físic molt gran fins a quedar esgotat.

En el sentit treballat, «estirar la pota» vol dir morir, en un registre col·loquial.

En el sentit treballat, «posar-se-li la pell de gallina» vol dir esborronar-se per una emoció o pel fred.

En el sentit treballat, «anar a pas de tortuga» vol dir moure’s molt lentament.

En el sentit treballat, «anar a dormir amb les gallines» vol dir anar a dormir molt d’hora.

En el sentit treballat, «anar com els crancs» vol dir retrocedir en lloc de progressar.

En el sentit treballat, «buscar tres peus al gat» vol dir complicar innecessàriament un assumpte.

En el sentit treballat, «haver-hi gat amagat» vol dir haver-hi alguna cosa oculta o sospitosa.

En el sentit treballat, «treure’n l’aigua clara» vol dir arribar a entendre o aclarir un assumpte.

En el sentit treballat, «fer cinc cèntims» vol dir explicar alguna cosa breument.

En el sentit treballat, «tenir bon ull» vol dir tenir encert o bon criteri per apreciar alguna cosa.

En el sentit treballat, «tenir els ulls al clatell» vol dir no veure una cosa evident que es té davant.

En el sentit treballat, «tenir moltes penques» vol dir tenir molta barra o aprofitar-se de la situació.

En el sentit treballat, «anar-se’n en orri» vol dir fracassar o fer-se malbé un projecte.

En el sentit treballat, «anar a escampar la boira» vol dir anar a passejar o marxar per distreure’s.

En el sentit treballat, «tocar ferro o tocar fusta» vol dir expressar el desig d’evitar la mala sort.

En el sentit treballat, «ploure a bots i barrals» vol dir ploure molt fort.

En el sentit treballat, «ploure sobre mullat» vol dir acumular-se un problema a d’altres que ja hi havia.

En el sentit treballat, «a empentes i rodolons» vol dir amb dificultats i interrupcions.

En el sentit treballat, «amb dents i ungles» vol dir amb tota la força i determinació.

En el sentit treballat, «sense pena ni glòria» vol dir de manera discreta, sense destacar.

En el sentit treballat, «arribar i moldre» vol dir aconseguir o enllestir una cosa de seguida.

En el sentit treballat, «un vist i no vist» vol dir una cosa que passa o desapareix molt de pressa.

En el sentit treballat, «tenir cara i ulls» vol dir estar ben fet o tenir sentit.

En el sentit treballat, «vol i dol» vol dir desitjar una cosa i alhora témer-ne les conseqüències.

En el sentit treballat, «estar a les dures i a les madures» vol dir acompanyar o acceptar tant les dificultats com els bons moments.

El singular és «virus» i el plural és «virus». És un nom invariable: el determinant indica el nombre.

El singular és «cactus» i el plural és «cactus». És un nom invariable: la forma no canvia en plural.

El singular és «globus» i el plural és «globus». És un nom invariable: «un globus» i «dos globus».

El singular és «focus» i el plural és «focus». És un nom invariable en nombre.

El singular és «fetus» i el plural és «fetus». És un nom invariable en nombre.

El singular és «atles» i el plural és «atles». És un nom invariable en nombre.

El singular és «tipus» i el plural és «tipus». És un nom invariable quan significa classe o categoria.

El singular és «crisi» i el plural és «crisis». El singular acaba en -i; la -s marca el plural.

El singular és «tesi» i el plural és «tesis». El singular és «tesi» i el plural és «tesis».

El singular és «dosi» i el plural és «dosis». El singular és «dosi» i el plural és «dosis».

El singular és «hipòtesi» i el plural és «hipòtesis». El singular acaba en -i i conserva l’accent; el plural afegeix -s.

El singular és «anàlisi» i el plural és «anàlisis». El singular és «anàlisi» i el plural és «anàlisis».

El singular és «síntesi» i el plural és «síntesis». El singular és «síntesi» i el plural és «síntesis».

El singular és «aigua» i el plural és «aigües». El plural porta dièresi per indicar que la u de güe es pronuncia.

El singular és «llengua» i el plural és «llengües». El plural porta dièresi per indicar que la u de güe es pronuncia.

El singular és «paraigua» i el plural és «paraigües». El singular és «paraigua»; el plural porta dièresi: «paraigües».

El singular és «gos» i el plural és «gossos». El plural afegeix -sos i escriu dues esses.

El singular és «pas» i el plural és «passos». El plural del nom «pas» és «passos».

El singular és «nas» i el plural és «nassos». El plural de «nas» és «nassos».

El singular és «os» i el plural és «ossos». El plural del nom «os», part de l’esquelet, és «ossos».

El singular és «cos» i el plural és «cossos». El plural del substantiu «cos» és «cossos».

El singular és «gas» i el plural és «gasos». El plural és «gasos», amb una sola essa entre vocals.

El singular és «braç» i el plural és «braços». La ç del singular canvia a c davant de la terminació -os.

El singular és «llaç» i el plural és «llaços». La ç del singular canvia a c davant de la terminació -os.

El singular és «feliç» i el plural és «feliços». La ç de «feliç» passa a c davant de -os en el plural masculí.

En el sentit de persona que ha comès un assassinat, s’escriu «assassí». S’escriu amb dues esses consecutives i amb accent a la i.

En el sentit de reunió de persones per deliberar, s’escriu «assemblea». S’escriu amb e a la síl·laba final: -blea.

En el sentit de valorar o examinar una feina o una situació, s’escriu «avaluar». S’escriu amb a inicial: avaluar.

En el sentit de representació diplomàtica d’un estat, s’escriu «ambaixada». S’escriu amb am- inicial i amb ix.

En el sentit de fallada d’un aparell o d’una instal·lació, s’escriu «avaria». S’escriu amb a inicial i sense accent.

En el sentit de cosa que causa admiració, s’escriu «meravella». S’escriu amb e a la primera síl·laba: meravella.

En el sentit de producte que dona una capa protectora o brillant, s’escriu «vernís». S’escriu amb v inicial, s final i accent a la i.

En el sentit de edifici on viu una comunitat monàstica, s’escriu «monestir». S’escriu amb e a la segona síl·laba.

En el sentit de sentiment d’enyor, s’escriu «enyorança». S’escriu amb ç davant de a i amb e inicial.

En el sentit de instrument que ajuda a orientar-se, s’escriu «brúixola». És una paraula esdrúixola i porta accent a la u.

En el sentit de divisió d’un llibre o d’una obra, s’escriu «capítol». S’escriu amb i accentuada i o a la síl·laba final.

En el sentit de etapa de la vida o conjunt de persones joves, s’escriu «joventut». S’escriu amb o a la primera síl·laba.

En el sentit de nom d’una obra o acreditació, s’escriu «títol». S’escriu amb accent a la primera i i amb o a l’última síl·laba.

En el sentit de dolç tradicional fet amb ingredients com ametlles i sucre, s’escriu «torró». En aquest sentit s’escriu amb o a la primera síl·laba i accent a la final.

En el sentit de gran elevació del terreny, s’escriu «muntanya». S’escriu amb u a la primera síl·laba i amb ny.

En el sentit de articulació entre la cama i el peu, s’escriu «turmell». S’escriu amb u a la primera síl·laba i amb ll final.

En el sentit de objecte que es dona com a premi, s’escriu «trofeu». S’escriu amb u final: trofeu.

En el sentit de diner o benefici ofert per obtenir un tracte indegut, s’escriu «suborn». S’escriu amb u a la primera síl·laba.

En el sentit de cop donat amb la mà oberta, s’escriu «bufetada». S’escriu amb u a la primera síl·laba.

En el sentit de representant consular d’un estat, s’escriu «cònsol». En aquest sentit s’escriu amb o oberta accentuada a la primera síl·laba.

En el sentit de aliment elaborat amb carn dins d’un budell o embolcall, s’escriu «embotit». El nom s’escriu amb o a la segona síl·laba.

En el sentit de expiració llarga que pot expressar una emoció, s’escriu «sospir». S’escriu amb o a la primera síl·laba.

En el sentit de construir o instal·lar alguna cosa unint-ne les parts, s’escriu «muntar». S’escriu amb u a la primera síl·laba.

En el sentit de òrgan que dirigeix un estat o una comunitat, s’escriu «govern». S’escriu amb v i acaba en -ern.

En el sentit de conjunt d’actes d’una cerimònia, s’escriu «ritu». S’escriu amb u final: ritu.

Quan «adaptar-se» s’utilitza per ajustar-se a una situació, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «adreçar-se» s’utilitza per dirigir-se a una persona o entitat, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «acostar-se» s’utilitza per apropar-se a una persona o un lloc, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «oposar-se» s’utilitza per mostrar desacord amb una proposta, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «limitar-se» s’utilitza per restringir una actuació a alguna cosa, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «exposar-se» s’utilitza per posar-se en situació de risc, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «obligar» s’utilitza per imposar una acció a algú, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «convidar» s’utilitza per proposar a algú de participar en una activitat, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «animar» s’utilitza per encoratjar algú a participar, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «ajudar» s’utilitza per contribuir a un resultat, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «començar» s’utilitza per iniciar una acció expressada amb infinitiu, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «aprendre» s’utilitza per adquirir la capacitat de fer alguna cosa, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «tornar» s’utilitza per repetir una acció expressada amb infinitiu, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «procedir» s’utilitza per passar a executar una actuació, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «aspirar» s’utilitza per desitjar obtenir una posició o un objectiu, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «correspondre» s’utilitza per pertànyer o estar assignat a algú, la construcció treballada fa servir «a».

Quan «dubtar» s’utilitza per no estar segur d’una cosa, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «burlar-se» s’utilitza per riure’s d’algú o d’alguna cosa, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «riure’s» s’utilitza per fer burla d’algú o d’alguna cosa, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «prescindir» s’utilitza per deixar de comptar amb alguna cosa, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «encarregar-se» s’utilitza per assumir una tasca, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «aprofitar-se» s’utilitza per treure profit d’algú o d’una situació, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «cansar-se» s’utilitza per deixar de tenir paciència o interès, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «alegrar-se» s’utilitza per sentir alegria per una cosa, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «assegurar-se» s’utilitza per comprovar alguna cosa, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «tenir cura» s’utilitza per ocupar-se del benestar d’algú o d’alguna cosa, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «fugir» s’utilitza per allunyar-se d’un perill o una situació, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «informar» s’utilitza per comunicar una notícia o un fet, la construcció treballada fa servir «de».

Quan «pensar» s’utilitza per tenir una persona o cosa al pensament, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «insistir» s’utilitza per reiterar una idea o una petició, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «creure» s’utilitza per tenir confiança o fe en algú o alguna cosa, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «basar-se» s’utilitza per fonamentar una idea en proves o dades, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «implicar-se» s’utilitza per participar activament en una tasca, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «especialitzar-se» s’utilitza per adquirir coneixements en un camp, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «exercitar-se» s’utilitza per practicar una habilitat, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «entossudir-se» s’utilitza per mantenir amb obstinació una idea, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «vacil·lar» s’utilitza per mostrar indecisió en una decisió, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «invertir» s’utilitza per destinar recursos a una activitat, la construcció treballada fa servir «en».

Quan «col·laborar» s’utilitza per treballar conjuntament amb algú, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «conformar-se» s’utilitza per acceptar una cosa com a suficient, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «avenir-se» s’utilitza per tenir bona relació amb algú, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «estar d’acord» s’utilitza per compartir una opinió o una proposta, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «relacionar-se» s’utilitza per tenir tracte amb algú, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «comparar» s’utilitza per examinar semblances o diferències, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «comunicar-se» s’utilitza per intercanviar informació amb algú, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «jugar» s’utilitza per fer servir alguna cosa en un joc, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «casar-se» s’utilitza per contraure matrimoni amb una persona, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «combinar» s’utilitza per ajuntar elements que es complementen, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «trobar-se» s’utilitza per coincidir o reunir-se amb algú, la construcció treballada fa servir «amb».

Quan «compartir» s’utilitza per fer participar algú en alguna cosa compartida, la construcció treballada fa servir «amb».

En aquest context, «phishing» es pot expressar en català amb «pesca de credencials»: un engany per obtenir dades d’identificació.

En aquest context, «spam» es pot expressar en català amb «correu brossa»: missatges no desitjats enviats de manera massiva.

En aquest context, «ransomware» es pot expressar en català amb «programari de segrest»: programari maliciós que restringeix l’accés i exigeix un rescat.

En aquest context, «malware» es pot expressar en català amb «programari maliciós»: programari concebut per causar perjudicis.

En aquest context, «spyware» es pot expressar en català amb «programari espia»: programari que obté informació de l’usuari sense que en sigui conscient.

En aquest context, «firewall» es pot expressar en català amb «tallafoc»: mecanisme que filtra el trànsit de xarxa segons unes regles.

En aquest context, «backup» es pot expressar en català amb «còpia de seguretat»: còpia de dades per poder-les recuperar.

En aquest context, «password» es pot expressar en català amb «contrasenya»: seqüència secreta utilitzada per autenticar-se.

En aquest context, «username» es pot expressar en català amb «nom d’usuari»: identificador d’una persona en un sistema.

En aquest context, «login» es pot expressar en català amb «inici de sessió»: accés a un compte mitjançant identificació.

En aquest context, «logout» es pot expressar en català amb «tancament de sessió»: acció de sortir d’una sessió d’usuari.

En aquest context, «download» es pot expressar en català amb «descarregar»: transferir dades d’un sistema remot al dispositiu.

En aquest context, «upload» es pot expressar en català amb «penjar»: transferir un fitxer del dispositiu a un servei remot.

En aquest context, «screenshot» es pot expressar en català amb «captura de pantalla»: imatge del contingut que es mostra en una pantalla.

En aquest context, «link» es pot expressar en català amb «enllaç»: referència que permet accedir a un recurs digital.

En aquest context, «broken link» es pot expressar en català amb «enllaç trencat»: enllaç que no porta al recurs previst.

En aquest context, «website» es pot expressar en català amb «lloc web»: conjunt de pàgines relacionades accessibles al web.

En aquest context, «web page» es pot expressar en català amb «pàgina web»: document accessible mitjançant el web.

En aquest context, «browser» es pot expressar en català amb «navegador»: programa per consultar recursos del web.

En aquest context, «browser tab» es pot expressar en català amb «pestanya»: element d’una interfície que permet accedir a un contingut.

En aquest context, «window» es pot expressar en català amb «finestra»: àrea delimitada de la pantalla on es mostra un programa o document.

En aquest context, «pop-up window» es pot expressar en català amb «finestra emergent»: finestra que apareix sobre el contingut principal.

En aquest context, «folder» es pot expressar en català amb «carpeta»: contenidor que agrupa fitxers o altres carpetes.

En aquest context, «file» es pot expressar en català amb «fitxer»: conjunt de dades identificat per un nom.

En aquest context, «attachment» es pot expressar en català amb «fitxer adjunt»: fitxer que s’envia amb un missatge.

En aquest context, «cloud» es pot expressar en català amb «núvol»: serveis informàtics accessibles a través de la xarxa.

En aquest context, «keyboard» es pot expressar en català amb «teclat»: dispositiu o interfície per introduir caràcters.

En aquest context, «mouse» es pot expressar en català amb «ratolí»: dispositiu per moure el punter i seleccionar elements.

En aquest context, «clipboard» es pot expressar en català amb «porta-retalls»: espai temporal per copiar i enganxar contingut.

En aquest context, «search engine» es pot expressar en català amb «cercador»: eina que ajuda a trobar informació.

En aquest context, «search query» es pot expressar en català amb «consulta de cerca»: expressió utilitzada per cercar informació.

En aquest context, «search results» es pot expressar en català amb «resultats de cerca»: elements que una eina mostra després d’una cerca.

En aquest context, «settings» es pot expressar en català amb «configuració»: conjunt d’opcions d’un sistema o servei.

En aquest context, «notification» es pot expressar en català amb «notificació»: avís que informa d’un esdeveniment.

En aquest context, «software» es pot expressar en català amb «programari»: conjunt de programes i components lògics.

En aquest context, «hardware» es pot expressar en català amb «maquinari»: conjunt de components físics d’un sistema informàtic.

En aquest context, «smartphone» es pot expressar en català amb «telèfon intel·ligent»: telèfon mòbil amb funcions avançades.

En aquest context, «tablet» es pot expressar en català amb «tauleta»: dispositiu portàtil amb pantalla tàctil.

En aquest context, «app» es pot expressar en català amb «aplicació»: programa dissenyat per fer una tasca.

En aquest context, «online» es pot expressar en català amb «en línia»: connectat o accessible a través d’una xarxa.

En aquest context, «offline» es pot expressar en català amb «fora de línia»: sense connexió activa a una xarxa.

En aquest context, «streaming» es pot expressar en català amb «reproducció en continu»: reproducció de contingut mentre es rep per una xarxa.

En aquest context, «webinar» es pot expressar en català amb «seminari web»: seminari que es fa per mitjà del web.

En aquest context, «hashtag» es pot expressar en català amb «etiqueta»: paraula o expressió precedida del símbol # en una xarxa social.

En aquest context, «podcast» es pot expressar en català amb «pòdcast»: contingut sonor distribuït per internet.

En aquest context, «newsletter» es pot expressar en català amb «butlletí electrònic»: publicació informativa distribuïda per mitjans electrònics.

En aquest context, «QR code» es pot expressar en català amb «codi QR»: codi gràfic que es pot llegir amb un dispositiu.

En aquest context, «update» es pot expressar en català amb «actualització»: versió nova o procés de posar al dia un programa.

En aquest context, «touchscreen» es pot expressar en català amb «pantalla tàctil»: pantalla que detecta el contacte.

En aquest context, «shortcut» es pot expressar en català amb «drecera»: accés ràpid a una funció o un recurs.

En el sentit de fer sentir aclaparament o confusió, «agobiar» es pot dir «atabalar» en català.

En el sentit de fer pressió sobre un botó, «apretar» es pot dir «prémer» en català.

En el sentit de aparell informàtic, «ordenador» es pot dir «ordinador» en català.

En el sentit de no satisfer les expectatives d’algú, «decepcionar» es pot dir «decebre» en català.

En el sentit de grans de blat de moro rebentats per la calor, «palomitas» es pot dir «crispetes» en català.

En el sentit de peça absorbent que porta una criatura, «pañal» es pot dir «bolquer» en català.

En el sentit de estructura coberta per a un acte o una festa, «carpa» es pot dir «envelat» en català.

En el sentit de part històrica d’una població, «casco antiguo» es pot dir «nucli antic» en català.

En el sentit de establiment on es renta roba, «lavandería» es pot dir «bugaderia» en català.

En el sentit de botiga de material d’escriptura, «papelería» es pot dir «papereria» en català.

En el sentit de establiment on es cuiden o tallen els cabells, «peluquería» es pot dir «perruqueria» en català.

En el sentit de establiment on es ven o es fa pa, «panadería» es pot dir «fleca» en català.

En el sentit de peça tova que es posa al llit, «colchón» es pot dir «matalàs» en català.

En el sentit de recipient per portar menjar, «fiambrera» es pot dir «carmanyola» en català.

En el sentit de estoig o lloc on es guarden productes de primers auxilis, «botiquín» es pot dir «farmaciola» en català.

En el sentit de preparat líquid d’ús mèdic, «suero» es pot dir «sèrum» en català.

En el sentit de apòsit adhesiu petit per cobrir una ferida, «tirita» es pot dir «tireta» en català.

En el sentit de fruit petit d’algunes plantes del gènere Vaccinium, «arándano» es pot dir «nabiu» en català.

En el sentit de fruit cítric de mida grossa, «pomelo» es pot dir «aranja» en català.

En el sentit de bastonet per netejar les dents, «palillo» es pot dir «escuradents» en català.

En el sentit de peça que es posa sota un got, «posavasos» es pot dir «sotagot» en català.

En el sentit de expulsió sobtada d’aire pel nas i la boca, «estornudo» es pot dir «esternut» en català.

En el sentit de dolor o molèstia muscular després d’un esforç, «agujetas» es pot dir «cruixit» en català.

En el sentit de document que acredita que s’ha rebut un enviament, «acuse de recibo» es pot dir «justificant de recepció» en català.

En el sentit de cessió d’un bé a canvi d’un preu, «alquiler» es pot dir «lloguer» en català.

En el sentit de persona que pren un habitatge en lloguer, «inquilino» es pot dir «llogater» en català.

En el sentit de període de descans o interrupció de l’activitat habitual, «vacaciones» es pot dir «vacances» en català.

En el sentit de reducció aplicada a un preu, «descuento» es pot dir «descompte» en català.

En el sentit de reducció de preu, «rebaja» es pot dir «rebaixa» en català.

En el sentit de càlcul previst de despeses o ingressos, «presupuesto» es pot dir «pressupost» en català.

En el sentit de allò que es diu o s’escriu per respondre, «respuesta» es pot dir «resposta» en català.

En el sentit de telèfon mòbil, «móvil» es pot dir «mòbil» en català.

En el sentit de aparell o servei de telefonia, «teléfono» es pot dir «telèfon» en català.

En el sentit de interval de temps, «periodo» es pot dir «període» en català.

En el sentit de data en què es compleix un any més del naixement, «cumpleaños» es pot dir «aniversari» en català.

En el sentit de continuïtat d’un estat o d’una acció, «todavía» es pot dir «encara» en català.

En el sentit de resposta cortesa a un agraïment, «de nada» es pot dir «de res» en català.

En el sentit de salutació habitual al matí, «buenos días» es pot dir «bon dia» en català.

En el sentit de salutació habitual a la tarda, «buenas tardes» es pot dir «bona tarda» en català.

En el sentit de salutació o comiat habitual a la nit, «buenas noches» es pot dir «bona nit» en català.

En el sentit de comiat que expressa que es tornarà a veure algú més tard, «hasta luego» es pot dir «fins després» en català.

En el sentit de peça de vestir que cobreix el tronc, «camiseta» es pot dir «samarreta» en català.

En el sentit de peça de roba còmoda, generalment de punt, «sudadera» es pot dir «dessuador» en català.

En el sentit de estri amb pues o fibres per netejar o pentinar, «cepillo» es pot dir «raspall» en català.

En el sentit de peça de roba que cobreix una taula, «mantel» es pot dir «estovalles» en català.

En el sentit de peça de roba o paper per eixugar-se durant un àpat, «servilleta» es pot dir «tovalló» en català.

En el sentit de conjunt de peces que cobreixen els peus, «calzado» es pot dir «calçat» en català.

En el sentit de peça de vestir que cobreix el peu, «calcetín» es pot dir «mitjó» en català.

En el sentit de peça de roba exterior per protegir-se del fred, «abrigo» es pot dir «abric» en català.

En el sentit de compartiment d’una peça de roba, «bolsillo» es pot dir «butxaca» en català.

«Extremament» intensifica una qualitat; «extremadament» vol dir d’una manera exagerada.

El període fixat per fer una gestió és un «termini»; «plaç» no és la forma catalana normativa.

Són correctes tant «clicar l’enllaç» com «clicar sobre l’enllaç».

En un text formal, per expressar que dues coses estan relacionades, fem servir «tenir relació» o «relacionar-se».

Els incisos es poden delimitar amb el guió llarg o ratlla: «—».

En lloc de «per igual», podem dir «igual», «igualment» o «de la mateixa manera», segons el context.

En un registre formal es prefereix «d’ara endavant» o «en endavant».

Per introduir una síntesi o una comparació podem dir «a tall de», «a manera de» o «com a», segons el context.

El gentilici català és «iranià» en masculí i «iraniana» en femení.

En el sentit de necessitar, «requerir» és transitiu: diem «requerir suport», sense la preposició «de».

«Existir» i «haver-hi» poden coincidir, però «haver-hi» sovint fa més natural la descripció de presència.

En l’ús institucional es pot escriure «Administració local»; el genèric i el plural van en minúscula.

Tant «amb majúscula» com «en majúscula» són construccions correctes.

Per destacar els mèrits o la feina d’algú, la fórmula és «en reconeixement de».

Per fer trossos paper o roba, la distinció tradicional recomana «estripar» o «esquinçar»; «trencar» s’aplica especialment a materials durs.

Al final d’un paràgraf és preferible escriure «etcètera» complet; l’abreviatura «etc.» porta punt.

Per indicar que no podem superar una dificultat, podem dir «no poder superar» o «no poder aguantar», segons el sentit.

Segons el context, podem substituir «agendar» per «programar», «fixar una cita» o «anotar a l’agenda».

En una salutació formal, «benvolgut» o «benvolguda» s’acompanya habitualment del nom o del tractament.

La capacitat o condició de líder s’anomena «lideratge».

Per parlar d’un resultat satisfactori podem dir «reeixit», «d’èxit» o «amb èxit», segons la frase.

En català, el verb és «descodificar» i el procés és la «descodificació».

«Ludificació» és el terme català per a l’ús de mecanismes de joc en altres contextos.

Quan vol dir comunicar-se per telèfon, «trucar» pot ser transitiu o intransitiu: «trucar la Maria» i «trucar a la Maria».

A l’imperatiu són vàlides les formes «manteniu» i «mantingueu».

«Inclòs» és el participi d’«incloure» i concorda; «inclús» equival a «fins i tot» en un registre menys formal.

Per indicar que encara és possible fer una cosa abans que sigui massa tard, la locució és «ser a temps».

Per agrair una resposta futura es diu «gràcies per endavant»; «a la bestreta» s’usa especialment per a pagaments avançats.

La persona o entitat que fa un patrocini és el «patrocinador» o la «patrocinadora».

Tant «efecte hivernacle» com «efecte d’hivernacle» són formes correctes.

En un interval d’anys, escriure els dos anys complets i separar-los amb guionet evita ambigüitats.

«Mecanitzar» és fer mecànic un procés; quan registrem una dada en una aplicació podem dir «introduir».

En el criteri administratiu de la Diputació, una comissió de treball pot ser una «taula de negociació»; un òrgan executiu pot ser una «mesa».

En llenguatge administratiu és preferible «aquest document» a l’ús repetit de «el present document».

En un comiat formal es pot escriure «en espera de» o reformular-ho amb «mentre esperem».

Per indicar el lloc on va algú o alguna cosa es prefereix «destinació»; «destí» també designa la sort futura.

La proposta que algú fa és un «suggeriment»; el plural és «suggeriments».

Segons el context, el castellà «novedoso» es pot traduir per «innovador», «nou» o «original».

Per anunciar places, serveis o productes podem fer servir el verb «oferir».

En textos administratius, «demano» i «sol·licito» són opcions neutres per formular una petició.

En llenguatge jurídic, segons el context, una llei pot «establir», «preveure» o «recollir» una disposició.

Per a l’acció de seguir i supervisar un procés, la Diputació recomana «monitoratge».

Per expressar assentiment es poden fer servir «és clar», «i tant» o «per descomptat».

En el criteri editorial de la Diputació, la crida de nota va després del signe de puntuació.

Són correctes «el més aviat possible» i «al més aviat possible».

Per al material i la roba necessaris per practicar un esport, es pot dir «equipament» o «equip».

Davant d’un verb que comença amb so de essa, són possibles «se» i «es»; sovint es prefereix «se».

La locució llatina és «per capita», sense accent gràfic i habitualment en cursiva.

El «correu electrònic» és el sistema o el missatge; l’«adreça electrònica» identifica la bústia.

En economia, la forma és «rendibilitat», relacionada amb «rendible» i «rendibilitzar».

El genèric «carrer», «plaça» o «avinguda» s’escriu amb minúscula; el nom propi que l’identifica porta majúscula.

«Selectivitat» és un nom comú i va en minúscula; la sigla «PAU» s’escriu en majúscules.

Per a l’aparell que il·lumina una habitació, en català és habitual dir «llum»; «làmpada» té usos tècnics.

La salutació «adeu» s’escriu sense accent; el nom «déu» conserva l’accent diacrític.

La comunitat autònoma s’anomena «Illes Balears»; per referir-se a l’arxipèlag es pot escriure «illes Balears».

El tractament davant del nom d’un sant s’escriu amb minúscula; si forma part d’un topònim o una festa, va amb majúscula.

Una instrucció que es dona a un sistema d’intel·ligència artificial es pot anomenar «petició» o «indicació».

Per fixar dates d’activitats es pot dir «programar», «planificar» o «establir un calendari».

L’equivalent català de «banner» en publicitat digital és «bàner».

Segons què contingui, «kit» es pot traduir per «joc», «equip», «conjunt» o «lot».

En català, «R+D+I» abrevia «recerca, desenvolupament i innovació».

Les abreviatures són «dl.», «dt.», «dc.», «dj.», «dv.», «ds.» i «dg.».

La sigla «IRPF» va en majúscules, mentre que «impost sobre la renda de les persones físiques» s’escriu en minúscules.

En lloc d’«a dia d’avui», podem dir «avui dia», «actualment» o «ara com ara», segons el context.

Per introduir l’últim punt, es poden fer servir «finalment», «per acabar» o «per concloure».

Per descriure vies aptes per anar en bicicleta, el criteri consultat proposa «camins pedalables» o «camins per a ciclistes».

Per datar un fet es pot escriure «el 1905» o «l’any 1905»; el criteri consultat evita «al 1905».

«Empoderament» designa el procés pel qual una persona o un grup adquireix recursos i capacitat d’actuació.

En el criteri tipogràfic consultat, s’escriu un espai entre la xifra i el símbol: «8 %».

En una interfície, la «scroll bar» és la «barra de desplaçament».

Per indicar el mitjà de transport són correctes tant «amb bicicleta» com «en bicicleta».

En el títol complet d’una llei, el criteri consultat posa majúscula inicial al primer mot i als noms propis; la resta va en minúscula.

«Mig» pot indicar la meitat; «mitjà» pot indicar una posició entre dos extrems.

En el criteri consultat, el nom «Maria» s’abreuja amb la inicial i un punt: «M.».

«Rebre» és el verb general; «recepcionar» s’utilitza en àmbits especialitzats quan es rep, comprova i registra un lliurament.

En el criteri administratiu consultat, un contracte es pot «signar», «formalitzar» o «subscriure».

Per destacar una idea, la locució catalana és «posar en relleu».

Per designar un programa que serveix per fer tasques, el criteri consultat prefereix «aplicació informàtica».

Segons el context, «posar en valor» es pot substituir per «valorar», «destacar», «fer valer» o «reivindicar».

Quan es coordinen dos adverbis en «-ment», es pot repetir la terminació en tots dos: «telemàticament i presencialment».

El nom «líder» té la mateixa forma per al masculí i per al femení: «el líder» i «la líder».

El compost «publicoprivat» s’escriu junt i sense accent al primer element.

És recomanable mantenir els accents i les dièresis a les etiquetes digitals, igual que en la resta del text.

«Contacta amb nosaltres» i «contacteu amb nosaltres» són correctes; corresponen a tractaments diferents.

Quan «del mateix» només reprèn un nom anterior, podem repetir el nom, fer servir un pronom o reformular la frase.

La forma actual és «corresponsabilitat», amb dues erres després del prefix «cor-».

Per completar un formulari, «omplir» i «emplenar» són correctes; en l’àmbit administratiu es prefereix sovint «emplenar».

Davant d’un nom precedit d’arrova o coixinet, s’apliquen les regles generals d’apostrofació al nom que es llegeix.

S’escriu «l’RGPD» perquè la sigla es lletreja i el nom de la primera lletra, «erra», comença amb vocal.

La sigla «ODS» s’escriu amb majúscules; l’expressió general «objectius de desenvolupament sostenible» va en minúscules.

En una frase com «acompanyem la diputada», el complement directe no porta «a».

Tant «punts a tractar» com «punts per tractar» poden referir-se a qüestions pendents.

La persona que signa al peu d’un escrit és «el sotasignat» o «la sotasignada».

Per expressar una condició podem fer servir «sempre que» o «si».

La locució catalana és «tal com», sense «i» entre els dos mots.

Per expressar una obligació en un text administratiu, «haver de» és una opció clara; per a una regla permanent sovint es prefereix el present.

En el criteri administratiu consultat, «amb data» identifica la data que consta en el document i «en data» pot indicar quan es presenta o es rep.

Per a un número de nou xifres, el criteri consultat agrupa les xifres de tres en tres amb espais.

Quan una professió té forma femenina, una dona pot signar amb la forma corresponent: «enginyera tècnica».

Són correctes tant «al document annex» com «en el document annex».

La construcció provisional que permet treballar en una façana és una «bastida».

En català, reduir l’efecte d’un cop o d’una vibració és «amortir».

«Comprensió» és l’acció o el resultat de comprendre; «enteniment» pot designar la facultat d’entendre.

En català, en l’àmbit de la construcció, es fa servir «desconstruir» i «desconstrucció».

«Dissolució» pot designar el procés de dissoldre; «solució» designa una mescla homogènia.

La propietat d’un recipient que impedeix el pas de líquids o gasos és l’«estanquitat».

Com a substantius, «fluix» pot designar un vessament; «flux» designa un moviment o un corrent.

«Helicoidal» s’escriu sense dièresi, com altres adjectius acabats en «-oidal».

«Matricular-se» pot anar amb «de», «en» o «a», segons el complement i el context.

En català, el resultat de dividir la suma de valors pel nombre de dades és la «mitjana».

Una quantitat tan petita que es pot deixar de banda és «negligible».

«Pesant» es fa servir, entre altres contextos, per descriure vehicles o maquinària de gran pes; «pesat» pot indicar que una tasca és feixuga.

«Mida» es fa servir per parlar de dimensions; «mesura» també pot designar el resultat o l’acció de mesurar.

Un «prerequisit» és una condició que cal complir abans; un «correquisit» és una condició que pot exigir-se simultàniament.

Per al procés general d’escollir entre alternatives, la UPC fa servir «presa de decisions».

El nom de l’acció de tractar dades és «processament»; «processat» pot ser el participi de «processar».

Una superfície que reflecteix llum pot ser «reflectant»; també es fa servir «reflector» o «reflectora».

Una «smart city» es pot anomenar «ciutat intel·ligent» en català.

«Trametre» s’utilitza per enviar un document o un paquet; «transmetre» pot indicar el pas d’un senyal, una informació o una qualitat.

El verb català és «travessar»: anar d’un costat a l’altre d’un espai.

En el criteri terminològic consultat, l’adjectiu és «ultraviolat» i concorda: «radiació ultraviolada».

En estadística, la mesura de dispersió és la «variància», amb accent obert.

«Verificar» pot voler dir comprovar; «satisfer» pot voler dir complir una condició.

«Addició» és l’acció d’afegir o sumar; «adició» és un terme jurídic relacionat amb l’acceptació d’una herència.

En terminologia tècnica són habituals expressions establertes com «alta tensió», «alta velocitat» i «alta resolució».

«Atendre» pot ser transitiu quan significa ocupar-se d’una persona, i pot anar amb «a» quan vol dir parar atenció a una cosa.

Una persona pot cessar en un càrrec; quan una autoritat la fa deixar el càrrec, pot «destituir-la».

Es pot «complir una norma» i també «complir amb el deure» en el sentit de fer les pròpies obligacions.

Quan «contestar» significa respondre una carta, pot portar complement directe: «contestar la carta».

«Dimitir» pot ser transitiu o intransitiu: «dimitir el càrrec» i «dimitir del càrrec».

«Discutir un problema» pot voler dir examinar-lo; «discutir sobre un tema» pot descriure un debat entre persones.

En el criteri consultat, es pot dir «apel·lar contra una resolució» quan es recorre a una instància superior.

Per impugnar una sentència, el criteri consultat fa servir «recórrer contra la sentència».

Per indicar la matèria sobre la qual es fan lleis, es pot dir «legislar sobre».

En una frase com «la decisió afecta els estudiants», el complement directe apareix sense «a».

En el criteri consultat, «preocupar» porta complement directe de persona: «el preocupa la notícia».

Si una institució és qui fa una acció, posar-la com a subjecte pot fer la frase més clara: «l’ajuntament informa».

Per remarcar un fet, podem escriure «cal destacar» o un verb conjugat com «destaquem».

Per expressar una condició hipotètica podem dir «si ho hagués sabut» o «en cas que ho hagués sabut».

«Caure-hi» pot voler dir adonar-se d’una cosa; «caure» també pot indicar perdre l’equilibri.

«No poder-hi fer res» expressa que no es pot canviar una situació.

Si «en» ja representa el complement d’un nom, podem evitar repetir un possessiu: «n’estudiaran el contingut».

En una oració com «el tema del qual parlàvem», no cal repetir el pronom «en» després del relatiu.

Tant «hi haig d’anar» com «haig d’anar-hi» col·loquen un sol «hi» a la perífrasi.

Quan una conclusió es deriva d’un fet, podem escriure «d’això es dedueix» o «per aquest motiu».

En matemàtiques, «fita» pot indicar un límit d’un conjunt; en topografia, «cota» pot indicar l’altitud d’un punt respecte d’una referència.

En el criteri matemàtic consultat, es pot dir «denotar amb» per indicar el símbol que representa una magnitud.

El mot català és «elèctrode», amb accent obert a la primera e.

En contextos mecànics es fa servir «escapament», com a «tub d’escapament».

En una frase com «esperem les professores», la persona esperada és complement directe i generalment no porta «a».